Què m'està passant?
Des de fa uns dies estic prou rara: passe de l’eufòria a les llàgrimes en un sol moment, i sense motiu aparent. Per qualsevol cosa ric i per qualsevol cosa plore. Això no és normal. És cert que tots tenim dies millors i dies pitjors, però tant de canvi i tan continu m’està tornant boja. No sé què pensar, no sé què fer, no sé què dir quan algú em pregunta. De vegades necessite aïllar-me, d’altres necessite una abraçada. Vull que això passe, que acabe d’una vegada, vull tornar a ser jo. Tanta sensibilitat m’està ofegant.
Sentit per Ainalma a la/es
1:05 p. m.
20 comentaris:
Segur que no tens les hormones alterades??? aixo passa molt sovint, i per mil-i-una raons.
I si no, doncs quan vulguis riure, riu amb totes les teves ganes, i quan vulguis plorar o abraçar-te a algu, tu fes-ho!!! els demes no han de dir res aqui!
¿Un reflex del canvi d'estació, potser, que tampoc no vol anar-se'n del tot i va i ve?
ostres, xiqueta, em sap greu... espere que tornes a l'equilibri el més aviat possible però tampoc no t'obsessiones massa... només és un moment i passarà, com passa tot.
Noia, espero que et passi aviat. Mentrestant fixa't en les coses que t'agraden i et fan sentir feliç, com a mínim ho passaràs millor.
Ànims!
LA TARDOR : p
Te acompaño en el sentimiento XD :_(
: p
Besos y cosas, abrazos y cosas, y más...
AL.
Et comprenc tant Ainalma!!!
Jo he sigut sempre una dona d'alts i baixos... i sobretot desque vaig venir a Dublin...
Els dies en que el mon s'acaba son horrorrosos pero tambe serveixen per reflexionar i adonar-te de coses... i els dies feliços... sempre es disfruten!! ;)
anims!!!!
Moltes gràcies a totes i a tots!! Això de la tardor ja m'ho han dit unes quantes persones... Però el cas és que fins ara no m'havien alterat tant els canvis de temps ni d'estació. Bé, doncs això, que espere que siga un estat (o estats) passatger i que passe de veritat aviat.
Un beset!
Cuando se te pase la echarás de menos, XD
Muuuuaks.
a mi em passa el mateix, serà el canvi de la tardor? jo no se com posar remei!
a mi em passa el mateix, serà el canvi de la tardor? jo no se com posar remei!
a mi em passa el mateix, serà el canvi de la tardor? jo no se com posar remei!
ui perdo, no se que he fet!
Ainalma, bonica: Diuen els entesos en aquestes (i en d'altres) cosetes que després de la llum i la calor de l'estiu, el nostre ànim se'n ressent amb l'arribada de la tardor, les seves humitats, la seva foscor sobtada, els seus dies de pluja i vent...
Jo hi afegeixo: Si plores i rius a estones, com qui va en una muntanya russa, és que estàs viva... ;)
No voldria pas que malinterpretéssis eixes paraules dites amb tot el meu carinyo. Només cal que les llegeixes en el context que tu i jo sabem.
Ja per acabar dir-te (és un consell, eh?) que de tant en quan també va bé redreçar la mirada cap a dins nostre, aviam què hi trobem, o si més no, quin paper hi fan allà dins certes cosetes que (potser) hi són i que (potser) no sabíem que hi éren. Com deia Aristòtil "Conèix-te a tu mateixa"
Besets i abraçades!
Perdona que fique cullarada, però em considere convidat, des del moment que ho publiques en un post.
No sé si ets conscient que acabes de passar un trauma, positiu, però trauma. Has aprovat les opos, i això suposa trencar una sèrie d'esquemes, d'hàbits, un sistema de seguretats i d'incerteses, i haver de substituir-los per uns altres de nous.
Si no t'ha passat res que pugues identificar com a causa d'aquest estat d'ànim inestable, tal volta et convindria meditar sobre aquesta possibilitat.
Una abraçada, i que et millores.
Deia en Michel Houellebecq en un dels seus llibres, "quan et fas gran tot és més fàcil".
Caram, un amic em va dir que el trobava un nihilista d'altura. Jo no comparteixo aquesta opinió. Però potser si que estic en desacord amb masses coses. Oi que no tot és més fàcil?
Tots tenim altibaixos i anem fent. Plorar no és dolent, com tampoc somriure. Tot forma part de tot...
El més sensat és aprendre a conviure-hi, amb tot aquest mar de sentiments... a vegades costa no ofegar-se...
:D
Estàs segura, Awake? Ummm...
No patisques per les repeticions, Lost ;-) A mi m'han recomanat prendre vitamines, i ja he començat. Ja et contaré si funciona o què.
Pedra, els dies nuvolats sempre m'han posat trista, però no és el cas, ací no ha deixat de lluir el sol! Estic d'acord amb tu en això que sentir és simptoma d'estar viva, però és que a més vull saber el perquè aquests sentiments, i no sempre n'obtinc resposta. Ja he mirat cap a dins, i ja intente fer cas a Aristòtil, ja, però tot és un gran interrogant.
Giorgio, tu sempre estàs convidat, ja ho saps! A veure: reconsidere la teua opció, no la descarte, és possible. Però com puc fer front a això? La substitució d'hàbits de què parles ja està feta, i fins al punt que no tinc un sol moment lliure en tota la setmana. I ara què?
Rizzo, llegint-te he arribat a la conclusió que Michel Houellebecq devia viure en un món paral·lel o que, potser, no va arribar a madurar. No és més fàcil, no. Tot acaba complicant-se.
Hola Ainalma!
Sóc Lapislàtzuli.
T'escric com anònima perquè no recorde la contrassenya, fa tant de temps que no hi entre... Volia donar-te les gràcies per estar amb mi estos dies, si no m'hagueres ajudat qui sap on haguera estat ni com haguera pogut sobreviure en la jungla de la ciutat. No m'he tornat a posar en contacte amb tu perquè he anat de cap. Ja saps com són els primers dies...
Només vull que sàpigues que encara que et semble que en ocasions no es pot comptar amb mi perquè sóc una despistada o perquè no tinc saldo i eixes històries, tu vius en mi, i eres una de les persones importants, creu-me. Pot ser no t'ho he fet arribar com tu esperes, però t'estime molt, Ainalma.
Us done les gràcies a tots els amics i amigues que Ainalma té per ací per tindre cura d'ella. De veritat que té un esperit sensible i un gran cor, i necessita exterioritzar-ho, perquè la bellesa demana eixir. L'admire per moltes coses, però hi ha una cosa per la qual em deixa bocabadada sovint, i és la senzillesa i profunditat amb què és capaç de viure els detalls de cada dia. Per a mi eixe do no té preu.
Creu en tu, Ainalma.
Sovint som molt més forts del que ens creiem. I tu eres una d'eixes persones.
Lapislàtzuli, ja saps que de vegades les paraules sobren. Tampoc ha sigut tanta ajuda la d'aquesta setmana, dona! Estic segura que tu hauries fet el mateix per mi. Moltes gràcies per aquest comentari, has fet que m'emocionés! Una abraçada ben gran, xiqueta, i ja en parlarem.
Núria, si jo me'n deixe! No puc fer res al respecte, és irremeiable. Un beset.
Ei ei ei! Ves espai, Ainalma: una cosa és canviar els hàbits externs, les rutines materials que ens envolten a colp de rellotge o de calendari; però que el cos i l'esperit s'hi abituen, això, xiqueta, sol requerir més temps. I el secret, crec, és eixe: prent-te el temps que necessites, el que et demane el teu karma, esperit, ànima, personalitat... digues-li com vulgues. Calma, molta calma. Si et sents sensible i et pega per plorar, doncs, plora, que això és saníssim; sobretot, quan estem en un període de readaptació. És un procés natural, positiu, que no t'hauria de preocupar. I això de no tindre ni un minut lliure, està molt bé; però sense abusar, eh?, que aturar-nos de tant en tant a mirar els núvols, també ens cal.
Una abraçada, i a veure quan ens veiem per Alacant :-) .
Giorgio, ara t'escric un correu, d'acord?
Besets.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici