Resultat final (APTE!)

Porte un mes i mig de bojos, però ha valgut la pena!! Com ja sabeu, m’he absentat per motius de força major... Una oposició, vaja. I HE APROVAT!!! Encara no m’ho crec, per molt que ho dic a uns i a altres. No sé, és com un somni (els somni dels somnis ara mateix) que s’ha fet realitat, però encara em trobe com si estigués surant en un núvol, encara no ho he pogut assimilar del tot.

El procés va ser horrible, i qui em coneix pot donar-ne fe. Sóc moooolt nerviosa i poc optimista (o això en diuen, però jo m’estime més dir que sóc realista). El cas és que, després d’eixir contenta del primer examen, em vaig trobar amb un resultat que no es corresponia amb el que jo esperava... tenia poca nota, i clar, en una oposició com aquesta cal anar a pel 10. Vaig plorar i plorar, per a què negar-lo, vaig pensar de tot... de tot... I al final vaig pensar de no presentar-me al segon examen, l’oral, perquè, al cap i a la fi, per a què passar-ho malament altra vegada per a no-res? Necessitaria un 9 o un 10 per a poder tenir alguna possibilitat de traure plaça, i els exàmens orals no són el meu fort, això de parlar davant d’un grup de gent (i més sabent que m’estan examinant...) no va amb mi. Però mira, després de molt insistir per part dels meus pares, i de qui no són els meus pares... al final em vaig presentar. I menys mal que ho vaig fer, perquè vaig aconseguir el 9 que necessitava i la plaça! Em vaig posar molt nerviosa, vaig plorar més que mai (però no davant el tribunal... uff, quina vergonya si així hagués sigut!), vaig haver d’esperar les notes, i qui espera, desespera, ja se sap. Però el resultat ha fet que tot pagara la pena i, per fi, després de molt de temps, m’he sentit orgullosa de mi mateixa. Però, sobretot, contenta de no haver de tornar a passar per una oposició. Ara puc dedicar el meu temps als meus xiquets i, l’any que ve, a estudiar una altra carrera!

(Moltes gràcies a tots els qui m’heu donat forces i heu cregut en mi, de veritat, perquè realment ho he necessitat!)