Final de curs
Beneït temps... Crec que tot està millor, més calmat. O això, o som els millors actors que mai no he vist. El que sí sé segur és que jo estic molt més tranquil·la. Però ha sigut dur, difícil de portar, sentir tot això sense saber com portar-ho, sense tenir la possibilitat de parlar i amb tant de temps per a pensar. Tant és així que no he pogut ni contar-vos com ha anat el final de curs! Potser ara és bon moment per fer-ho.
El dia 18, per fi, cantaren els meus xiquets. Fotre, quins nervis vam passar! Eixe matí em vaig despertar a les 5:30h. i, com que veia que intentar tornar a dormir seria impossible, em vaig alçar. Una hora després ja estava desesperada, sense saber què fer, amb un mal de panxa de purs nervis d’eixos que solen entrar-me i amb dos hores encara per davant abans d’arribar al col·le. I, una vegada amb els xiquets, vaig comprovar que les criatures estaven tan nervioses com jo. Però és normal, xe, que era la primera vegada que féiem una cosa així: ells no havien cantat abans en cor i jo no m’havia posat mai en la part de davant, a dirigir un grup. Però després de tanta tremolor, i de “seño, yo no canto, que me da lache... (vergonya)”, va eixir una cosa digna. No diré que va eixir perfecte, perquè per a això ja estan els cors professionals, però per al poc de temps que portàvem junts i la falta d’experiència, va eixir un concert ben bonic. I el millor de tot: férem gaudir la resta del col·le, cosa que, sincerament, no esperava. Em va sorprendre molt gratament que la gent vinguera a felicitar-nos pel resultat final de tot plegat... Bé, em va sorprendre que es valorara tot el treball que hi havia darrere.
I del concert passàrem al partit de futbol de mestres contra alumnes... que em va servir per a adonar-me que necessite fer una mica més d’esport! Cinc minuts corrent i ja estava morta... Però vaig marcar un gol, un penalti! Perquè córrer darrere la pilota no ho faig gaire bé, però llançar la pilota a porta... Això sí!! Per descomptat, guanyàrem els profes!
En acabar el partit, corrents a casa, dutxa, i al dinar de final de curs amb la resta de companys... Dinar que s’allargà fins a les huit de la vesprada, amb mojitos inclosos...
Al dia següent, dia de la cremà de la foguera del col·le, amb la corresponent “banyà”. Aquesta és la part que més m’agrada de les activitats de final de curs: tots xopats i barallant-nos per agafar la mànega i continuar banyant aquells que en un principi fugien de l’aigua.
I amb això acomiadàrem el curs, un curs que ha sigut fantàstic en molts aspectes, perquè la gent l’ha fet així. Estic satisfeta per tot plegat i, per primera vegada des que sóc mestra, he aconseguit acabar el curs sense vessar una sola llàgrima. Supose que estava tant malament per l’altre tema que no podia ni plorar. O que sabia que no era un adéu, com tantes altres vegades. Perquè, per primera vegada també, enguany sé que tornaré d’ací a uns mesos, i això em fa sentir bé.
El dia 18, per fi, cantaren els meus xiquets. Fotre, quins nervis vam passar! Eixe matí em vaig despertar a les 5:30h. i, com que veia que intentar tornar a dormir seria impossible, em vaig alçar. Una hora després ja estava desesperada, sense saber què fer, amb un mal de panxa de purs nervis d’eixos que solen entrar-me i amb dos hores encara per davant abans d’arribar al col·le. I, una vegada amb els xiquets, vaig comprovar que les criatures estaven tan nervioses com jo. Però és normal, xe, que era la primera vegada que féiem una cosa així: ells no havien cantat abans en cor i jo no m’havia posat mai en la part de davant, a dirigir un grup. Però després de tanta tremolor, i de “seño, yo no canto, que me da lache... (vergonya)”, va eixir una cosa digna. No diré que va eixir perfecte, perquè per a això ja estan els cors professionals, però per al poc de temps que portàvem junts i la falta d’experiència, va eixir un concert ben bonic. I el millor de tot: férem gaudir la resta del col·le, cosa que, sincerament, no esperava. Em va sorprendre molt gratament que la gent vinguera a felicitar-nos pel resultat final de tot plegat... Bé, em va sorprendre que es valorara tot el treball que hi havia darrere.
I del concert passàrem al partit de futbol de mestres contra alumnes... que em va servir per a adonar-me que necessite fer una mica més d’esport! Cinc minuts corrent i ja estava morta... Però vaig marcar un gol, un penalti! Perquè córrer darrere la pilota no ho faig gaire bé, però llançar la pilota a porta... Això sí!! Per descomptat, guanyàrem els profes!
En acabar el partit, corrents a casa, dutxa, i al dinar de final de curs amb la resta de companys... Dinar que s’allargà fins a les huit de la vesprada, amb mojitos inclosos...
Al dia següent, dia de la cremà de la foguera del col·le, amb la corresponent “banyà”. Aquesta és la part que més m’agrada de les activitats de final de curs: tots xopats i barallant-nos per agafar la mànega i continuar banyant aquells que en un principi fugien de l’aigua.
I amb això acomiadàrem el curs, un curs que ha sigut fantàstic en molts aspectes, perquè la gent l’ha fet així. Estic satisfeta per tot plegat i, per primera vegada des que sóc mestra, he aconseguit acabar el curs sense vessar una sola llàgrima. Supose que estava tant malament per l’altre tema que no podia ni plorar. O que sabia que no era un adéu, com tantes altres vegades. Perquè, per primera vegada també, enguany sé que tornaré d’ací a uns mesos, i això em fa sentir bé.
Sentit per Ainalma a la/es
8:33 p. m.
15 comentaris:
Quin final de curs més complet!!! M'alegro que tot vagi sortir bé i que les coses comencin a normalitzar-se. Besets!
El temps, Fada, que és sagrat i fa miracles... I, com ja he dit, o això, o que som actors de primera.
El final de curs, irrepetible! Un beset.
: ************************** muá!
Cuando sea pequeña, quiero tener una seño como tú : )
AL.
Ui, no sé jo si t'ho recomanaria, Al!!! Jeje.
Un beset.
bonica... ha sigut un any intens...
queda't amb les coses que has aprés que no dubte que seran moltes. I pensa en la tranquil·litat de saber on tornaràs al setembre i totes les coses xules que podràs fer amb els xiquets. Tota la resta, és accessori, creu-me.
Que tingues bones i merescudes vacances! i si vens per Barcelona avisa!!!!!
Doncs sí, Nimue, però em sembla que al final el viatge a Barcelona haurà d'esperar a l'agost. Però avisaré, i tant que avisaré!!!!
Una abraçada.
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Feia dies que no passava per aquí i m'alegra veure que el final de curs ha estat com tu esperaves i desitjaves i que sembla que el curs que ve sant tornem-hi, no? També intueixo altres històries no tan plenes de sol i de cel blau, però espero que estiguis bé i que tinguis unes vacances fantàstiques (potser aprendre una mica de cuina? ;)
Un petonàs d'estiu, guapíssima!!!
Doncs sí, Isnel, sant tornem-hi forever! Ha estat un bon final de curs... I això supose que ha fet que altres coses perderen una mica d'importància.
Cuina, dius? Quin remei!! Tinc uns mesos per davant encara per subsistir, hauré d'aprendre alguna coseta més!
Un beset ben gran.
És agradable saber que el any següent no hauràs de tornar a aprendre des de zero els detalls més ximples, com el procediment per fer les fotocòpies o el sistema de control d'assistència o el funcionament dels processos sancionadors o, encara més important, si el cafè de la màquina és potable o és la purga de Benito.
Que descanses molt aquest estiu, bonica!
Més que descansar, Giorgio, que aprofite l'estiu al màxim!!! Perquè sí, ja no m'he de preocupar d'aquesta mena de coses que dius... Ja sé que el café de la màquina és l'últim recurs quan no es pot posar la cafetera...
ho veus, al final els nervis passats van servir per alguna cosa... i lo descansada que et vas quedar després!
I tant, Deric! Però això es veu bé ara, de lluny!!!
fins que no ho passes...
Exacte!
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici