Un curs més que acaba

S’acosta l’última setmana de curs i tot el que això suposa. Tic-tac, tic-tac... les hores estan comptades! Bé, a l’escola ja està feta la part més grossa: l’avaluació, les notes, les memòries... O siga, que ara toca la part divertida, la festeta!!!

Dimarts els meus xiquets del cor faran un concert per a la resta de companys de l’escola. No serà gaire llarg, només cantaran 10 cançons, però jo crec que pot eixir una cosa ben bonica (creuarem els dits perquè així siga). Almenys crec que enguany han aconseguit cantar millor que l’any passat, i amb això a mi ja em tenen prou contenta. Eixirà bé, ho sé. Estic morta de por i molt nerviosa, però tinc fe en ells.

Per als dies següents quedarà la final de futbol de la lliga interna que s’ha fet entre els diferents cursos durant tot l’any a l’hora del pati, i el partit de futbol de mestres contra alumnes, que donarà pas a la cremà de la foguera escolar. Com veieu, són dies de màxima expectació! I tant grans com menuts estem desitjant que arriben.

Quatre dies per al comiat dels alumnes de sisé, per al dinar dels profes, per a les vacances oficials, per a les Fogueres... Per a descansar, que falta ens fa a tots.

I després... a formar part d’un tribunal d’oposicions. Una s’apunta voluntària pensant que mai agafen els voluntaris; pensant que en tot cas, si l’agafen, pot ser profitós com a experiència i a l’hora de traure noves idees, de veure altres metodologies en l’ensenyament de la música... Però resulta que no seré tribunal en l’especialitat de música, sinó en la de primària... O siga que em queda pensar només que serà profitós com a experiència. En fi, ahir quan ho vaig saber m’ho vaig prendre pitjor. Hui ja tinc la idea feta i crec que no serà tan terrible. Ja us aniré contant.

Un concert i dos dies més, un concert i dos dies més, un concert i dos dies més... i tot haurà acabat (més o menys) fins al setembre.

"Ací" de nou

Torne a ser per ací. Us trobava a faltar. Ha sigut una mitja absència, perquè en la mesura en què m’ha sigut possible us he anat seguint, encara que no haja publicat res... Han sigut temps estranys. Però sembla que tot torna a la normalitat eixa que tant m’agrada, i això està bé!

Mon pare ja s’ha recuperat per complet, cosa que hi ajuda d’allò més. Jo, de moment, he tornat a recuperar la son que creia perduda. I continue valorant el temps que podem passar junts. Amb somriures i abraçades, amb moltes abraçades. Les coses tornen a tenir color, no sé si m’explique...

...

A migdia volaré cap a Mallorca. Me’n vaig a passar el cap de setmana. S’acosten les vacances i abelleix començar a gaudir, encara que només siga per un parell de dies. Ho necessite. Necessite que arribe l’estiu i oblidar un any que ha sigut més dur que qualsevol altre, un curs ple d’ensurts i de moments que voldria esborrar de la memòria, no reviure. Perquè els meus són el més important i no han estat bé. I vull decidir que ja n’hi ha prou, que ara toca deixar pas a les experiències bones i enriquidores, que toca tornar a somriure per somriure, sense haver de forçar res en fer-ho. Que toca tornar a tenir il·lusió en lloc de por. Perquè el que estiga en la meua mà, ho faré perquè així siga.

I també toca ser legal. Ehem... Mig legal. Vaja, que ja no sóc una okupa en ma casa, perquè per fi tinc la ditxosa llicència de primera ocupació (després de dos anys d’espera...), i el meu contracte de llum i aigua! Ara només hem salte les normes amb l’internet de veí... I amb els trens de Barcelona-Vilanova!

No sé què passa, però hui em sent estranya escrivint. Supose que fa massa temps que no conte cosetes i està tot tan acumulat que no sé com fer-ho fora... Doneu-me temps.

Noves oportunitats

Una de les coses que més em fa tremolar és el so del mòbil amb la melodia del número dels meus pares a mitjanit... Quan sona segons a quines hores vol dir que alguna cosa va malament.

I així va passar fa un parell de setmanes. No era tan tard, de fet, encara era al sofà veient House, quan ma mare em va telefonar per a dir-me que mon pare no estava bé i que acaba de telefonar una ambulància. El cor. Una altra vegada. En deu minuts ja era a sa casa... El metge, també. Em vaig trobar mon pare conscient, tot envoltat de cables i connectat a electrocardiogrames, amb dues vies, una a cada mà, i un goter posat. Ma mare plorava en una habitació mentre buscava tot de papers i historials mèdics. Jo no sabia ben bé què fer, si anar a veure mon pare entre tant de personal que hi havia allà, al saló de casa, o intentar calmar ma mare. Això últim vaig intentar fer. Encara no sé com vaig aconseguir no posar-me a plorar.

El metge digué abans d’endur-se mon pare cap a l’hospital que havia patit un infart (el 5é, ja...), i que l’estaven estabilitzant, però que l’haurien d’ingressar. De fet, jo crec que no va ser res de tot això. El que passa és que mon pare té un cor molt gran, massa gran, i de vegades, quan batega, acaba ensopegant amb el pit. Però per això, perquè no té massa espai allà dins. I aquesta és la cinquena vegada que li passa.

Vam ser a l’hospital una setmana, i el pitjor de tot va ser veure que mon pare ja s’havia rendit... Estava cansat, i també tenia por. No el puc culpar. Però almenys, després de negar-se a fer-se les proves que calien i d’una llaaaaaaaarga conversa, va donar el seu consentiment perquè els metges feren la seua feina. I tot va anar bé.

Però tres dies després de ser a casa, ma mare em tornà a telefonar... No volia fer-ho, perquè sabia que era a la boda d’una amiga i no volia donar-me un ensurt, però el meu cosí, que era amb ella, la va convéncer perquè ho fes. Havien tornat a ingressar mon pare, tenia 40 ºC de febre i no estava del tot conscient. Quatre dies més a l’hospital. Resulta que estant allà havia agafat una infecció d’orina, i per això havia tingut febre tan alta. Però ara ja torna a estar bé i torna a ser a casa, encara que sondat fins que el metge diga el contrari. Almenys així estem tots una mica més tranquils.

I per què us conte tot això? No ho sé. Supose que m’he adonat amb molta més força de quines són les coses realment importants, qui és la gent que de veritat importa, i que cada minut que es puga passar amb aquestes persones és temps d’un valor incalculable. I pense aprofitar-lo.





(I ja de pas, moltes gràcies també a totes les persones que d’alguna manera heu estat al meu costat i m’heu donat el vostre suport, a tots els nivells possibles.)

En crisi

Tinc el bloc abandonat... I moltes altres coses més essencial, em sembla... Però he arribat a tenir eixa sensació de no poder més, d’estar saturada, de necessitar unes vacances... Vacances de la vida adulta. Donaria el que fos per tornar a l’edat màgica dels jocs innocents, de la ignorància prèvia a l’aprenentatge (que no és que ara ho sàpiga tot), donaria el que fos per gaudir un dia, només un, sense cap tipus de responsabilitat, per oblidar que els problemes existeixen. Donaria el que fos per oblidar que no tot el món actua de bona fe, que les coses no sempre són el que semblen.

Aleshores somniaria que les companyies d’assegurances són legals... que estan per a protegir-me quan tinc un problema, que els diners que els pague cada any té alguna finalitat en benefici meu. Somniaria que els promotors de les obres treballen perquè les seues obres acaben algun dia no gaire llunyà, que no abandonen els seus “clients” vivint en un estat d’il·legalitat, que donen la cara quan l’han de donar. Somniaria que les baralles no existeixen, que els colps a altres persones només es poden veure a la tele, en les pel·lis de ciència-ficció, que els xiquets no són agressius, que són tendres, que són xiquets dels de veritat. I com que el somni seria tan agradable, em tem que no voldria despertar mai.

Llavors tot estaria bé. I segurament no tindria aquestes baixades de tensió que estic tenint darrerament i que em deixen marejada i sense forces, i no tindria que discutir amb ningú que em bonegués per no anar al metge quan m’hi negue, i somriure seria molt més senzill, i m’abelliria fer moltes més coses de les que m’abelleixen ara, mentre altres també em boneguen per voler quedar-me a casa i descansar.

Però Peter Pan no és més que un conte... Un conte per a xiquets...

De vegades...

... De vegades una cançó expressa millor que nosaltres mateixos el que sentim o hem arribat a sentir...


Canción para un viejo amigo
(Ismael Serrano)

Recuerdas los tiempos en que, viejo amigo,
ardía en tu boca la azul madrugada.
Borracha, Afrodita reía y brindaba contigo
dejando el olor de otro cuerpo en tu cama.
¿Dónde encallaron esos días? ¿En qué luminosas playas?

Huyendo de ti y de la aurora, escapaste
buscando en mil bares el abracadabra
que detiene el tiempo, pero regresaste
y te encontraste a ti mismo esperándote en casa.
Y el alba sincericida trajo su rutina y su ancla.

El amor es la piedra que Sísifo empuja.
El mundo el cascabel de un gato asustado.
Nadie nos avisó que amar es doler,
que crecer es aprender que para regresar,
y para casi todo, es tarde,
y aquello que no fue nuestro más leal amante.

Así que brindemos ahora viejo amigo:
que acabe este otoño y resuelva el misterio
del eclipse en tu pecho, que aún no nos rendimos.
De la noche aprendimos viejos sortilegios
que ayudan a conjurar al reloj y sus espectros.

Sísifo abandona hoy su piedra en la cima
y el gato se duerme esta noche en tus brazos.
Quizás tengan razón y amar es doler
pero quién diablos quiere regresar si lo que cuenta es aprender
que no está perdido aquello que no fue,
que no está perdido aquello que no fue.

Noves illes

He tornat a agafar aquell vaixell que m’ensenyà aquell nou món ara fa tant de temps. He tornat a navegar mar endins amb l’esperança de trobar un nou port que em torne a fer sentir plena. He tornat a sentir la barreja de por i neguit amb les fortes onades que ensopegaven contra nosaltres cada la nit. I encara no sé ben bé si he trobat eixe port o no.

Durant el trajecte he trobat indígenes que m’han acollit amb els braços oberts, i d’altres que amb les seues mirades ferotges m’han fet tremolar, sentir una intrusa... I davant aquesta sensació he hagut de continuar el viatge.

He arribat a l’Illa dels Somriures, on els qui allà vivien estaven condemnats a somriure sempre, sentiren el que sentiren. No sé si aquest és el veritable nom d’aquell indret, però em va semblar oportú posar-li’n aquest. Que trist... Sempre somrient... Fins i tot quan l’ànima plora desconsolada a l’interior. No em vaig veure amb cor de continuar allí per molt de temps.

El vent de ponent també m’ha dut a paratges misteriosos on m’he sentit observada sense arribar a trobar ningú pels voltants, on he sentit xiuxiuejar en llengües estranyes uns sons que mai abans no havia sentit. Sense passar-hi gaire temps, he sabut que aquell no era el lloc que anava buscant.

Una mica decebuda, pensant que potser seria millor tornar al port d’on vaig partir, he tornar a trobar terra. No és ferma del tot, però s’assembla molt al que anava buscant. El lloc és com una barreja de tots els anteriors que he anat trobant pel camí, amb gent que m’ha rebut amb els braços oberts i d’altres que m’han fet por amb les seues mirades, amb gent que sempre somriu i que mai no pots saber què sent realment, amb sons que espere aprendre a interpretar algun dia. Però el més meravellós d’ací són unes diminutes criatures que criden i corren pertot arreu, que sense voler-ho, donen vida a eixa terra que de tant en tant s’enfonsa als nostres peus, tremola o es gronxa com si d’una joguina es tractés. A més, aquestes criatures tenen un poder ben estrany que encara estic descobrint: saben sempre què dir i què fer per arrencar somriures. Una d’aquestes menudes, sense més, m’ha dit que sóc el sol més bonic que ha vist... I, què voleu que us diga, m’ha emocionat de debò. Mai no m’havien dit una cosa així. Em sembla que provaré de romandre ací per un temps.

Mala sort

Sé que fa molt de temps que no escric, i la veritat és que no tinc una excusa suficientment original o creïble per dir-vos... O siga que us haureu de conformar amb la crua realitat: estic molt més mandrosa que de costum. Deuen ser èpoques.

La tornada a l’escola va anar exactament com vaig predir, i d’aleshores ençà que estic classe rere classe preparant la cançó que cantarem tots junts el dia de la Pau (30 de gener), “No dudaría”, d’Antonio Flores.

Però les novetats més importants aquestes setmanes són, potser, les relacionades amb ma casa i amb l’edifici... Ja ens hem constituït com a comunitat de propietaris! I ara vindrà tota la feina contra aquells que ens les estan fent passar com les estem passant, ehem...

I per si això no fos suficient, l’altre dia vam patir una pujada de tensió a l’edifici, pujada que m’ha cremat l’aire condicionat, la rentadora, la televisió, el DVD, el vídeo, l’ordinador de taula i el cable de l’ordinador portàtil... Vosaltres direu: no passa res, això està cobert per l’assegurança... I jo diré: doncs ja veurem, perquè a la meua veïna li han demanat un paper d’Hiberdrola i, clar, com que encara estem amb llum i aigua d’obra, no tenim res d’això! A mi no m’han demanat res de moment, encara estic esperant que vinguen a valorar els danys, però reconec que estic tremolant per si em demanen res. I en aquesta situació, a qui podem demanar responsabilitats?

En fi, ja faré una pataleta, si cal, més endavant, i ara a esperar... Però quin cap de setmana més avorrit sense tele ni res!!!!