Oficialment de vacances!
Vacances!!! Crec que és la primera vegada que m’alegre de debò que arriben aquests dies de descans, però també és cert que amb el ritme que he dut darrerament, els necessitava con l’aire.
Com ja us vaig contar en algun post anterior, tenia pendent un concert a Bilbao amb la coral on cante, amb El Consorcio... I tot això va ser el cap de setmana passat! Després de mesos d’assaig a un ritme gairebé frenètic, per fi va arribar la data tan esperada i desitjada per tots, per fi va arribar el moment que tot aquell treball donés fruits. Divendres vam eixir cap allà, i després d’onze hores de viatge en autobús vam descarregar les maletes i vam anar al Palau de la Música per assajar amb la coral bilbaïna que compartiria escenari amb nosaltres. La veritat és que va ser impressionant arribar allà i veure que hi érem uns 150 coralistes, tots disposats a fer música de la millor manera possible. Assajàrem un parell d’hores i ho vam deixar estar per continuar al dia següent.
Dissabte sí que fou un dia veritablement esgotador, amb assaigs tot el dia, parant només per a dinar, i a la nit el concert, que amb el xicotet descans que separava la primera part de la segona va durar tres hores! Però malgrat el cansament que portàvem arrossegant durant tant de temps, el concert va ser ben bonic i ben emocionant. Va haver un moment en què no em podia creure que estigués allà, en el mateix escenari que aquell grup que tant m’agradava, cantant i sentint com se’m posaven els pèls de punta a cada moment, amb cada cançó. Després del concert ens convidaren a un soparet molt a prop del Palau Euskalduna, on havíem actuat, i vam tenir ocasió d’estar amb els membres del Consorcio, de parlar amb ells, de fer-nos alguna foto i demés. Són genials, gent molt humil, propera, agraïda. La veritat és que ha sigut una experiència irrepetible, el concert de ma vida.
I diumenge, després de veure alguna coseta per Bilbao i de tastar els famosos pintxos, prenguérem de nou el camí de volta cap Alacant.
El pitjor de tot va ser haver d’alçar-se al dia següent per anar a treballar! Però aquesta setmana també ha sigut una mica diferent a l’escola, amb tots els preparatius per al darrer dia, el teatre, les nadales, l’amic invisible, el dinar de Nadal... Tot va eixir de meravella, sobretot la segona part del dia, quan vam enviar els xiquets a casa i ens quedàrem tota l’escola per a nosaltres, els mestres. El dinar va ser molt divertit, amb copes de vi blanc que, no sé com, sempre estaven plenes... Amb molta gent rient, amb molts moments bons que recordar d’aquest trimestre, amb algun moment de debilitat (per sort, controlada) i amb moltes cançons en el SingStar, a última hora. Un dia completet. Però, com deia al començament, ara tenim unes setmanes per a recuperar-nos de tot plegat, cosa que jo ja he començat a fer pel meu compte.
Com ja us vaig contar en algun post anterior, tenia pendent un concert a Bilbao amb la coral on cante, amb El Consorcio... I tot això va ser el cap de setmana passat! Després de mesos d’assaig a un ritme gairebé frenètic, per fi va arribar la data tan esperada i desitjada per tots, per fi va arribar el moment que tot aquell treball donés fruits. Divendres vam eixir cap allà, i després d’onze hores de viatge en autobús vam descarregar les maletes i vam anar al Palau de la Música per assajar amb la coral bilbaïna que compartiria escenari amb nosaltres. La veritat és que va ser impressionant arribar allà i veure que hi érem uns 150 coralistes, tots disposats a fer música de la millor manera possible. Assajàrem un parell d’hores i ho vam deixar estar per continuar al dia següent.
Dissabte sí que fou un dia veritablement esgotador, amb assaigs tot el dia, parant només per a dinar, i a la nit el concert, que amb el xicotet descans que separava la primera part de la segona va durar tres hores! Però malgrat el cansament que portàvem arrossegant durant tant de temps, el concert va ser ben bonic i ben emocionant. Va haver un moment en què no em podia creure que estigués allà, en el mateix escenari que aquell grup que tant m’agradava, cantant i sentint com se’m posaven els pèls de punta a cada moment, amb cada cançó. Després del concert ens convidaren a un soparet molt a prop del Palau Euskalduna, on havíem actuat, i vam tenir ocasió d’estar amb els membres del Consorcio, de parlar amb ells, de fer-nos alguna foto i demés. Són genials, gent molt humil, propera, agraïda. La veritat és que ha sigut una experiència irrepetible, el concert de ma vida.
I diumenge, després de veure alguna coseta per Bilbao i de tastar els famosos pintxos, prenguérem de nou el camí de volta cap Alacant.
El pitjor de tot va ser haver d’alçar-se al dia següent per anar a treballar! Però aquesta setmana també ha sigut una mica diferent a l’escola, amb tots els preparatius per al darrer dia, el teatre, les nadales, l’amic invisible, el dinar de Nadal... Tot va eixir de meravella, sobretot la segona part del dia, quan vam enviar els xiquets a casa i ens quedàrem tota l’escola per a nosaltres, els mestres. El dinar va ser molt divertit, amb copes de vi blanc que, no sé com, sempre estaven plenes... Amb molta gent rient, amb molts moments bons que recordar d’aquest trimestre, amb algun moment de debilitat (per sort, controlada) i amb moltes cançons en el SingStar, a última hora. Un dia completet. Però, com deia al començament, ara tenim unes setmanes per a recuperar-nos de tot plegat, cosa que jo ja he començat a fer pel meu compte.
Bon descans!!!
Sentit per Ainalma a la/es
8:03 p. m.
8 comentaris
