Cinc, quatre, tres...

El compte enrere ha començat. Quatre dies per al temut examen, onze dies lectius abans de les vacances de Pasqua (vacances que, d’altra banda, no crec necessitar; ja tornem amb l’estranya síndrome...), tres mesos per a acabar el curs...

De vegades tinc la sensació que tot succeeix massa ràpid, que el temps, mesurat d’aquesta manera, no em deixa gaudir del que m’envolta tant com a mi m’agradaria fer-ho, i que imposa els seus canvis sense aturar-se a pensar en allò que em fa deixar enrere deixant-me, alhora, un gran pes a l’ànima. Trobar-se completament bé en un espai i en un temps determinats no sempre és fàcil, però enguany m’hi trobe. M’agradaria que aquesta màgia no acabés, que els somriures romanguessen als nostres llavis el temps necessari per poder valorar com cal allò que tenim, i que aquest record ens tornés a fer somriure quan creguem que tot està ja oblidat.

És una setmana estranya. Tinc por, més que nervis (la famosa por a fracassar en allò que m’agrada de debò), sent enyor per coses que encara tinc (gran incongruència, certament), patisc per no acceptar la inapel·labilitat dels canvis, per intentar lluitar contracorrent, per no voler veure la necessitat de determinades actuacions... Per no acceptar que el temps no s’atura per res ni per ningú i que no escolta la veu de quatre gats que li preguen a cau d’orella uns instants més de permanència en el lloc que, després de molts esforços, han aconseguit fer seu.