i.

Normalment em queixe bastant dient que duc una vida una mica avorrida, molt monòtona, però la veritat és que sempre hi ha algun moment en el dia que ho canvia tot i ofereix eixe puntet d’originalitat. Normalment pense que no tinc anècdotes divertides a contar, però hui sí que en tinc! Ahir m’ho vaig passar d’allò més bé, ara us contaré el perquè.

No fa gaire vaig saber que Lluís Llach oferiria un concert a la Universitat d’Alacant dins de la gira de comiat que està fent pertot arreu. Ara, com no, jo me’n vaig assabentar quan ja s’havien esgotat totes les entrades... Ah, per cert, el concert va ser ahir, que se m’ha oblidat dir-ho abans. El cas és que volia anar a un concert del Llach des de feia temps perquè mai no hi havia anat a cap i em feia il·lusió, per què negar-ho? I més sabent que podia ser l’última oportunitat... Doncs bé, després de saber que una hora abans del concert traurien a la venda unes quantes entrades que la universitat havia reservat (unes 90), en eixir del col·legi me’n vaig anar cap allà per començar a fer cua, a veure si hi havia sort... La veritat és que jo ja havia aconseguit una invitació, però en volia una altra per a una amiga que també estava molt interessada a anar-hi. I estant a la cua, va ocórrer el miracle! Vaig veure passar per allà dos coneguts (treballadors de la universitat) i vaig baixar a saludar-los. Una, la dona d’un company, que em va dir que tenia una entrada de sobra, per si la volia, i li vaig dir que sí sense dubtar-ho, i mentre parlàvem de tot això va aparéixer l’altre, que, després d’oferir-me el mateix, em va dir que necessitava dues persones per vendre a l’entrada del concert els cd’s i els llibres que portava el Llach, i em va dir que si m’interessava. I com que una servidora no sap dir que no, allà que se’n va anar, i allà que va ficar també la seua amiga (una altra que tampoc sol dir que no...). El cas és que vam entrar sense entrades, vam estar venent els cd’s i els llibres abans i després del concert, enmig vam sentir les cançons, al final ens van donar una petita comissió de les vendes i com a comiat vam poder baixar a saludar el Llach en persona! I, és clar, després de tot això em va costar més de dues hores poder adormir-me!

Hui m’ha costat alçar-me, no ho negaré, però va pagar la pena, tornaria a fer-ho (i no em referisc a alçar-me, és clar, sinó a això del concert...). A més, hui és un dia que tinc marcat al calendari des de fa temps perquè hui fa dos anys que vaig entrar per primera vegada en una classe, que em vaig estrenar com a profe! I, què voleu que us diga... encara no he perdut la il·lusió d’aquell 22 de febrer de 2005 (ara, la por ha disminuït considerablement!).