L'illa (III)

Ha arribat el dia que tanta por ens feia: hem tornat a veure la vora del mar i, allà, els tres vaixells que deixàrem un dia com el de hui, un dia que ara ens sembla tan llunyà. Han transcorregut només uns mesos des que començàrem el nostre viatge i, no obstant això, és com si l’haguérem començat fa anys, molts anys. Supose que deu ser cosa de les illes, que fan el temps molt més relatiu del que és.

Caminem d’esma, capcots, amb la mirada perduda en l’horitzó per no mirar-nos als ulls i veure en altres cares el que amara el nostre cor mateix. De vegades no parlem per por que els altres noten el nus que a poc a poc es va formant en la gola. I el cas és que ho sabíem. Sabíem des de feia molt que el viatge acabaria algun dia, que el fet que els nostres vaixells hagueren ensopegat amb l’illa havia sigut pura casualitat... però ara sabem també que, gràcies a eixa casualitat, hui estem junts i, en certa manera, units per sempre.

Aquest matí, supose que per no mirar endavant, hem girat el cap per veure les petjades que hem anat deixant amb el nostre pas. Hem recordat com va ser aquella primera trobada, una miqueta recelosa, plena de pors i curiositat, d’inseguretats i d’il·lusions, alhora. Hem parlat també de les primeres impressions, de l’errada que créiem que cometíem en encallar allà el nostre vaixell... Tot ha quedat enregistrat en el que serà la pel·lícula de la nostra vida.

Riem. Plorem. Tornem a riure. Tornem a plorar.

Tinc por. Em fa tremolar pensar que hauré de tornar a pujar al vaixell, que hauré de tornar a endinsar-me en la mar. M’ataquen els dubtes. I si no torne a trobar terra ferma? I si no torne a trobar tan bons companys de viatge? I si no sóc capaç de tornar a viure cada moment amb tanta intensitat com ho he fet en aquesta illa? Déu meu, estime TANT el que ara m’envolta... Espere que ho sàpiguen, espere haver-ho sabut transmetre.

Però el millor de tot és que vaig arribar amb un vaixell buit i ara me n'enduré un ben carregat, carregat de records, d’experiències, de somriures còmplices, de converses enriquidores, d’abraçades, d’emocions, de paraules, d’anècdotes, d’estima... I per això voldria acomiadar-me d’aquest episodi dient a tots els habitants de l’illa unes paraules de Carme Riera, encara que una miqueta modificades per les necessitats de les circumstàncies:

“Us enyoraré, enyoraré l’illa, la nostra. I us la deixaré, companys (amics!), com a penyora.”