L'illa (II)

El millor de ser en una illa mig deserta és que tens molt de temps per a pensar. I també per a viure... Però el que millor es fa en aquest raconet del món és sentir. Quan hi portes un temps t’adones que canvia d’alguna manera la forma de pensar, de veure les coses que t’envolten. T’adones que cada detall, cada gest, cada esdeveniment, es viu de manera molt més intensa, que es desperta la sensibilitat que fora d’ací podria passar desapercebuda, i arribes a tenir la certesa que encara queda molt per descobrir i per aprendre.

De moment, continuem habitant-la les mateixes persones. Ara, això és cada vegada més divertit! La por del començament ha donat pas a la seguretat que ens dóna el fet de saber que som junts i que som forts. Ja hem comprovat que encara que el vent bufe de llevant no pot arrencar-nos els peus de terra. Potser és perquè les nostres mans encara romanen ben aferrades...

No ho he confessat als meus companys de viatge, però algunes nits plore d’amagat quan pense que algun dia acabarà el camí que fins ara hem fet plegats i cadascú haurà de tornar amb la seua barca a buscar un nou port d’acollida. Tampoc no els he confessat que em fa por pensar que un dia despertarem i amb la llum del sol veurem de nou la platja que ens indicarà que el comiat està pròxim. Ni que els trobaré molt a faltar perquè des del primer dia vaig aprendre a estimar-los. Ni que ara mateix no m’imagine en cap altre lloc ni amb cap altra gent.

M’agradaria poder tancar els ulls i aturar el temps... Almenys fins que estiga preparada per a resistir els canvis. Però em sembla que, de moment, hauré de conformar-me a agafar el Beethoven a bracet i acaronar-lo fins que passe la boira d’aquestes nits perverses.