Un tros de la meua felicitat

L’any passat, per aquestes dates, vaig viure una setmana d’allò més intensa, una setmana de plors, nervis, alegries i més plors, una setmana que tinc ben segur que no oblidaré mai. I tot va ser per un examen, qui ho diria... Però un examen que desitjava aprovar amb totes les meus forces, amb tota la meua ànima perquè, des de feia un parell d’anys, aprovar-lo s’havia convertit en un dels meus somnis, un d’aquells que fins l’any passat m’entossudia a anomenar impossibles. I ho vaig aconseguir encara no sé ben bé com. Bé, sí, vaig estudiar molt, però el temps que hi vaig dedicar no el valore tant com el que puc dedicar a altres coses, per exemple, perquè realment m’agradava el que estava fent, per tant no era tan traumàtic deixar una hora o dues a la vesprada per estudiar o repassar.

Però els nervis... ai mare, per a veure’m, era! Hui ho pense i encara m’espante de recordar com ho vaig passar de malament, com tremolava, com plorava. I jo sé que hi ha molta gent que no ho entén, però és que era tan important per a mi... En aquell moment, més important que les oposicions. De fet, no m’hi vaig presentar perquè només volia estudiar l’altre examen. Per manca de temps d’estudi no seria el suspens. Però VAIG APROVAR! I vaig sentir la necessitat de cridar-ho al vent, HO HAVIA ACONSEGUIT! Em vaig creure, durant bastant temps, la persona més feliç del món.

La veritat és que fins i tot hui ho recorde, somric i continue amb aquella pregunta al cap: com ho vaig aconseguir? Malgrat aquest any transcorregut encara no m’ho acabe de creure, però la veritat és que no m’importa gaire perquè encara em dura aquella mossegada de cel, aquell bocí de felicitat.