CARPE DIEM

Ja fa un mes que visc sola. M’agrada, em sent bé en general, em sent bé a casa en particular, sent que he trobat el meu lloc. Em sorprén. Em sorprenc. És una cosa que no hauria imaginat mai, no sé, sempre havia pensat que tardaria més a deixar la casa dels pares. Però no em penedisc. És més, crec que ara era el moment adequat, abans hauria sigut massa precipitat.

Tinc la mateixa sensació a l’escola. El canvi ha sigut molt gran, però al cap i a la fi ha sigut tornar a un lloc ja conegut i amb gent també coneguda. M’hi trobe a gust, l’alumnat comença a deixar-se “ensinistrar”i em fa passar-ho d’allò més bé la majoria dels dies. Em recorden molt sovint el motiu pel qual vaig triar aquesta professió i no cap altra.

Però hi ha dies que sent que vaig a la carrera. M’abelleix passar una vesprada asseguda al sofà, sola, sense res a fer. Fa setmanes que no puc fer-ho. I me’n queden unes quantes en què continuaré igual. Demà a la vesprada, classes particulars, dissabte, tot el dia d’examen, diumenge, visita a un poble del costat, dilluns, curs de coeducació, dimarts, possible preparació d’un grup de treball, dimecres, visita al metge, dijous, curs altra vegada... I més coses que estic aprofitant a fer a migdia! Però, per molt que remugue, estic fent el que m’agrada, i com diu ma mare, “sarna con gusto no pica”.

En fi, que de moment tot va rodat, i que espere que continue així per molt de temps. Ara, per si de cas, aprofitaré el moment al màxim.

CARPE DIEM!