Intent d'autocomprensió

Quan es toca fons, l’única sortida es troba cap amunt. La setmana passada el vaig acariciar amb les mans. Només un motiu i vaig començar a afonar-me, a caure, a defallir. No en recorde cap altra vegada, d’haver-me sentit igual.

Tinc una estranya manera d’actuar, i és que, quan estic així, malgrat saber que no és, potser, el que més em convé, tendisc a buscar la solitud. I també, pel que es veu, acabe ferint, sense adonar-me’n, aquells que m’estimen, cosa que no em perdone. No, no va ser una setmana fàcil.

I així vaig resistir fins que vaig començar a somatitzar el que anímicament sentia i em vaig dur un ensurt dels bons. Simplement, vaig explotar. Però almenys això em va fer “caure del burro” i admetre que necessitava parlar amb algú, que sola no podia amb tot.

Sort que la gent que ens estima ho fa per damunt de tot, fins i tot de paraules feridores dites fora de to. Sort que la gent que ens estima no ens nega mai una abraçada quan la necessitem. Sort que sempre hi ha algú que ens estima, a qui estimem i amb qui podem comptar per al que siga. Estimats amics, que diferent seria tot sense vosaltres!