Intel·ligència Emocional
El dia de hui m’ha servit per a recordar com sóc: 100% emocional. I no dic que no siga bo però, la veritat, una miqueta de racionalitat no m’aniria malament. De vegades em moc per impulsos, d’altres, per emocions, en algunes escasses circumstàncies, per pensaments (però nascuts d’un sentiment). Tota aquesta autoreflexió ha estat a causa d’una xarrada a la qual he assistit aquesta vesprada pel curs que ja vaig comentar que estava fent, i el tema era la Intel·ligència Emocional. Ens han parlat del que ens sol costar parlar dels nostres sentiments, definir-los, identificar-los... I potser és veritat en la majoria dels casos, però jo, particular, crec que sóc prou capaç de descriure el que sent, de verbalitzar o d’exterioritzar el que tinc més endins. El que passa, és clar, és que no ho faig davant de qualsevol. He de tindre confiança amb l’altra persona per a obrir-me. Com tots, no? O, si no, escric un post i ja està!
Però tota aquesta reflexió bé, sobretot, per una situació que he viscut hui. La veritat és que la cosa no anava amb mi, però l’he feta meua. Un dels meus defectes (o virtuts, segons es mire). No sé si això es deu a una desmesurada capacitat d’empatia (o potser el que passa és que sóc així de fava), però quan veig algú preocupat, em preocupe, quan veig algú feliç, sóc feliç, i quan veig algú plorant, plore. Aquest “algú” s’ha d’entendre com una persona propera a mi o a qui estime d’alguna manera, cosa no gaire difícil d’aconseguir. Sóc tímida, molt tímida, però solc connectar amb la gent de seguida. I això fa que de vegades només calga un dia perquè arribe a estimar a algú per sí mateix, pel que és. Ara, qui me la juga també es guanya la meua desconfiança en un sol instant... Doncs bé, hui he vist a “algú” no precisament en el seu millor moment, i m’he sentit malament. Malament per no poder fer res per canviar la situació, i malament per veure com “algú” plorava per algun altre “algú” que estic segura que no ho mereixia. I ja no sé si ha sigut això últim o la impotència el que m’ha fet plorar a mi també.
He arribat a la conclusió que no sóc emocionalment intel·ligent. Puc analitzar els meus sentiments, però no sóc capaç de canalitzar-los segons siga convenient a cada moment. L’alegria, la tristor, la ira, la por, la inseguretat, la fascinació, l’enamorament, l’odi, l’enveja, l’admiració... Tot això ho tinc dins, com la majoria dels mortals, però ells solets decideixen quan eixir a la llum, sense que la meua part racional puga interferir-hi.
I entre tots aquests pensaments ha discorregut la jornada de hui. És interessant de tant en tant això de recordar qui som i de què estem fets, o, almenys, és una de les coses que no m’agradaria oblidar mai.
Però tota aquesta reflexió bé, sobretot, per una situació que he viscut hui. La veritat és que la cosa no anava amb mi, però l’he feta meua. Un dels meus defectes (o virtuts, segons es mire). No sé si això es deu a una desmesurada capacitat d’empatia (o potser el que passa és que sóc així de fava), però quan veig algú preocupat, em preocupe, quan veig algú feliç, sóc feliç, i quan veig algú plorant, plore. Aquest “algú” s’ha d’entendre com una persona propera a mi o a qui estime d’alguna manera, cosa no gaire difícil d’aconseguir. Sóc tímida, molt tímida, però solc connectar amb la gent de seguida. I això fa que de vegades només calga un dia perquè arribe a estimar a algú per sí mateix, pel que és. Ara, qui me la juga també es guanya la meua desconfiança en un sol instant... Doncs bé, hui he vist a “algú” no precisament en el seu millor moment, i m’he sentit malament. Malament per no poder fer res per canviar la situació, i malament per veure com “algú” plorava per algun altre “algú” que estic segura que no ho mereixia. I ja no sé si ha sigut això últim o la impotència el que m’ha fet plorar a mi també.
He arribat a la conclusió que no sóc emocionalment intel·ligent. Puc analitzar els meus sentiments, però no sóc capaç de canalitzar-los segons siga convenient a cada moment. L’alegria, la tristor, la ira, la por, la inseguretat, la fascinació, l’enamorament, l’odi, l’enveja, l’admiració... Tot això ho tinc dins, com la majoria dels mortals, però ells solets decideixen quan eixir a la llum, sense que la meua part racional puga interferir-hi.
I entre tots aquests pensaments ha discorregut la jornada de hui. És interessant de tant en tant això de recordar qui som i de què estem fets, o, almenys, és una de les coses que no m’agradaria oblidar mai.
14 comentaris:
bé, ja saps que quanta més asertivitat major és el domini de la intel·ligència emocionals. I això és dificil per a la majoria de persones. On ens passem o no arribem...
interessant el curset, no? A mi em toca fer-ne un sobre noves tecnologies :(
b7s!
Sí que és interessant, Nimue. El tema del curset és la Resolució de conflictes en l'àmbit educatiu, però la xarrada de cada dia és diferent, segons la persona que vinga a fer-la. La d'ahir va estar bé, molt bé (i les anteriors!).
Un beset!
Mira, doncs podeu aprofitar i posar en comú els coneixements mutus: "Resolució de conflictes en l'àmbit educatiu: noves tecnologies (o de l'assot de set cues als documentals del National Geographic)"
>:DD
Hehe, molt bo, Èlsinor, tot és proposar-ho seriosament. Ja saps que, si t'hi vols afegir, sempre seràs benvingut! Un beset.
es super interessant aquest tema, hi ha tanta gent que els hi caldria inteligencia emocional! a mi em fa falta racionalitat.
Benvinguda al club, Lost! Però mira, saps que en pense? Que tant de bo hi hagués més gent així, que falta en fa.
Una abraçada!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
:-)
Muuuaks.
Ui, Núria, tant de bo hagueres sentit la xarrada, de segur que t'hauria encisat!
Awake, un beset!
Aquesta setmana està sent una miqueta "estranya" per aquesta manera de ser. És que de vegades és un problema, Guitape! A tu no et passa?
Doncs això mateix és el que jo intente aconseguir ara, Guitape, assumir-la! Però continuarà semblant-me estrany passar d'un extrem a l'altre en tan sols un instant.
I què hi farem, eh? Un beset, Guitape.
Deu ser el temps, aixo que provoca tants dubtes existencials???
Tu ets tu, i sempre "positifa"!!! jejeje
Ho he estat pensant, Home de la música, i crec que és millor ser així que una persona insensible a tot. D'aquesta manera gaudim més de la vida, no creus? O, almenys, ho fem amb major intensitat.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici