Concurs de trasllats
La setmana passada va ser una miqueta “xunga”, d’eixes en què només ets capaç de posar-te en el pitjor dels casos. Un dia vaig acabar tancada en la meua classe, amb la música a tota canya i plorant. Un altre, contestant malament a gent que no ho mereixia. I trista, sobretot molt trista. Sense ganes de res, sense forces.
Ho reconec: estic nerviosa. Molt nerviosa. Sembla que per a algunes coses el temps passa molt ràpidament, però per a d’altres és tan lent... El perquè? Doncs que NECESSITE saber on seré l’any que ve (el curs que ve, vaja). És qüestió de salut física i mental. Cada vegada estic més convençuda que no podria suportar un altre canvi, no em puc permetre un altre final de curs com els dos anteriors, ni un altre estiu com el passat. No, més no, per favor, no vull tornar a estar al límit. Vull romandre on estic. Tan difícil és? Però si és un lloc que no vol ningú! I jo el desitge amb tota la meua ànima... I encara queden tres mesos de patiment...
S’ajunten massa coses. No vull abandonar paradisos deserts amb tants tresors amagats. Ni vull veure com s’afonen illes meravelloses, condemnades per la immensitat de l’oceà i per un pirata inútil incapaç d’apreciar el que està a punt de perdre. Ni dir adéu a aquells que ARA són el meu present. No, una altra vegada no...
Por??? Potser. Però és que tinc clar el que vull i el fet que no depenga de mi poder aconseguir-ho o no m’ho està fent passar malament.
Ho reconec: estic nerviosa. Molt nerviosa. Sembla que per a algunes coses el temps passa molt ràpidament, però per a d’altres és tan lent... El perquè? Doncs que NECESSITE saber on seré l’any que ve (el curs que ve, vaja). És qüestió de salut física i mental. Cada vegada estic més convençuda que no podria suportar un altre canvi, no em puc permetre un altre final de curs com els dos anteriors, ni un altre estiu com el passat. No, més no, per favor, no vull tornar a estar al límit. Vull romandre on estic. Tan difícil és? Però si és un lloc que no vol ningú! I jo el desitge amb tota la meua ànima... I encara queden tres mesos de patiment...
S’ajunten massa coses. No vull abandonar paradisos deserts amb tants tresors amagats. Ni vull veure com s’afonen illes meravelloses, condemnades per la immensitat de l’oceà i per un pirata inútil incapaç d’apreciar el que està a punt de perdre. Ni dir adéu a aquells que ARA són el meu present. No, una altra vegada no...
Por??? Potser. Però és que tinc clar el que vull i el fet que no depenga de mi poder aconseguir-ho o no m’ho està fent passar malament.
Sentit per Ainalma a la/es
10:53 p. m.
12 comentaris:
Com era aquell adagi oriental? Si no recorde malament, venia a ser així: "Si està en la teua mà evitar-ho, ¿per què t'hi preocupes? I si no hi ha res a fer, ¿per què continuar preocupant-s'hi? Doncs això mateix.
Ànims i pensa-hi :)
ànims !!! ... només puc desitjar-te sort ... ah, sí ... i si vols una forta abraçada ... ja saps !!! ... salut
Si hi pense, Èlsinor, però també pense més enllà. És el que té tenir temps lliure...
Gràcies, Mossèn, i rep eixa abraçada!!!
Et comprenc perfectament, Ainalma: a mi, van tardar quatre anys (el màxim legal) en donar-me plaça definitiva... i quina plaça em van donar, caguenlamarsalà! Pensa, però, que el procés del concurs de trasllat és més tranquil que l'acte d'adjudicació de plaça dels interins, sense l'estrés d'anar tatxant col·legis de la llista i patint per si la persona que va davant de tu t'agafarà la plaça que vols en l'últim moment.
Estigues tranquil·la, que ja veuràs com tens sort: no hi ha res com voler agafar places rares que ningú demana ;-) . Pren-te una til·la i a tocar el piano!
Ja ho sé, Giorgio, si al juliol també ho vaig passar prou malament, però mira, ara toca això... Espere tenir sort, creuaré els dits per si de cas, i ja us contaré com va la cosa.
El que més em fot de tot això és la manera en què arriba a afectar-me! M'agradaria poder controlar-ho una miqueta, poder controlar-me.
Un beset!
Deunidó... espero que se't compleixi el desig, si ho desitjes amb totes les forces pot ser es cumpleix, vinga molts ànims!
Els canvis costen, els nous viatges poden portar encara millors ports... Tranquil.la, bonica, el que hagi de ser, serà. Sempre hi ha més per fer, i gent bona arreu. Petons
Amb totes les meues forces, i més, Sense fer soroll! Moltes gràcies :-)
Però és que ja he canviat massa vegades, Zel, i el que necessite ara mateix és una miqueta d'estabilitat. Ja veurem, ja... Perquè quant als ports, encara no he oblidat l'últim que vaig haver de deixar: no va ser gens fàcil.
mecatxislamar, xiqueta! si que ens faran patir! et desitge tota la bona sort del món! que te la mereixes segur!
Gràcies, Nimue! I jo que pensava que una vegada aprovada l'oposició s'acabava el patiment...
El patiment només s'acaba amb la jubilació...
No sé, Giorgio, ja t'ho diré... Si em donen ací la definitiva, adéu patiment!
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici