365 dies

Qui ho diria, però hui fa un any d’aquell primer post, un post que pretenia qui sap què, un any de l’obertura d’aquest blog sense saber ben bé quina havia de ser la seua funció. Hui la tinc una miqueta més clara. Com comentava no fa gaire amb algú, no sóc molt donada a parlar, però això no vol dir que no necessite exterioritzar el que sent, el que visc, i l’escriptura és la millor manera que he trobat per fer-ho. Al llarg d’aquests dotze mesos he compartit amb tots vosaltres infinitat de coses: dubtes, pors, somnis, experiències, alegries, records, secrets... Coses que poca gent del meu voltant coneix, però que per ací són més senzilles de contar. Puc considerar-lo com un racó d’escapada, un lloc on veure’m des d’una altra perspectiva i on poder llegir diferents opinions i maneres de veure les coses sobre un mateix tema gràcies als vostres comentaris.

D’altra banda, aquest espai m’ha permés conéixer (amb les seues limitacions, clar està) gent vertaderament interessant. M’ha oferit també l’oportunitat de conéixer una miqueta millor algunes persones que ja coneixia i de deixar que elles em conegueren a mi. Una mostra de com em trobe de bé per ací és que fins ara no he sentit la temptació de tancar, ni crec que la senta pel moment. Malgrat la fredor que pot haver-hi per internet, aquests raconets solen ser espais de bona companyia, de complicitats compartides i de vivències alienes de què aprendre. I espere que així siga per molt de temps!

Moltes gràcies a tots els que alguna vegada m’heu llegit, als que m’heu comentat i als que fins i tot us heu atrevit a escriure algun correu! Recordeu sempre que cada paraula és un tresor valuosíssim que no hem de deixar de regalar-nos siga pel mitjà que siga.