El primer aniversari
Hui és un dia especial. Hui fa exactament un any que vaig entrar per primera vegada a un col·legi per a començar a treballar com a mestra i, malgrat el temps que ha passat, ho recorde com si hagués sigut ahir. Com oblidar la tremolor que em feia afrontar el primer dia, veure’m, per primera vegada, sola davant de tota una classe plena de xiquets? Estava morta de por. I si resultava que no era capaç de fer-ho bé? I si m’adonava que no era això el que de veritat m’agradava, malgrat haver-ho desitjat tota la vida? I si em bloquejava, o em quedava en blanc, davant dels alumnes? I si...? Hi havia massa “i si...?”. Però vaig eixir viva d’aquell temible primer dia;a més, vaig tenir en tot moment el recolzament de la gent que era al meu voltant, gent que creia en mi, cosa que no oblidaré mai. El més important, però, és que a més de recordar-ho tot perfectament, com si el temps no hagués transcorregut, també sóc conscient de tot el que he aprés al llarg d’aquest any. He aprés, per exemple, que les coses no sempre ixen com es tenen planejades, que els xiquets no sempre responen com ens esperem, que puc aprendre dels xiquets, de vegades, més que ells de mi, que, de vegades (molt sovint...), el que ens ensenyen a la universitat no serveix per a la pràctica real, que de tant en tant un xiquet necessita més una abraçada o un petó que una llarga explicació sobre el tema que siga, que el somriure d’un nen com a resultat d’una activitat de què està gaudint no té preu, que, si no demane perfecció al altres, tampoc no tinc per què demanar-me-la a mi mateixa a cada moment, que treballar amb humans ho fa tot molt més interessant (i més arriscat també!), i, sobretot, he aprés que aquesta és veritablement la meua vocació i el que vull continuar fent durant moooooolt de temps. Au, me'n vaig a fer feina! |
32 comentaris:
quina dosi de bon rotllo! i és que treballar amb tant d'entusiasme contagia alegria i fa que tothom que està al teu voltant estigui a gust!
un petonet, cuca!
:P
Però per desgràcia no sempre som capaços de veure el bon rotllo, Iurema! Hi ha dies que...ai! Un beset.
si tens raó... ara mateix estic vivint un moment d'aquests raros aquí a la feina... jo tinc molta il·lusió per fer les coses però en general estan tots una mica desmotivats... i això desmotiva!!! :( és una llàstima però suposo que va a temporades.
moltes felicitats! em sembla que eres ben afortunada per tindre aquesta feina que tens i gaudir-la d'aquesta manera!
per molts anys! :)
Iurema, no et dónes mai per vençuda. No permetes mai que la desmotivació dels altres acabe desmotivant-te a tu també.
Sóc molt afortunada, Nimue, encara que treballe com a interina. Només espere no oblidar-ho mai. I sí, per molts anys!
jo estic igual que tu, ainalma... però com que al final fem la mateixa feina que els funcionaris preferisc no pensar-ho! ;)
Felicitats!!!!! Felicitaaats!!! espero que jo pugui dir el mateix i sentir-me genial a classe..... Tinc tantes ganes... tanteees!!!!
No cregues que la meua situació em lleva la son, Nimue... A mi l'únic que em lleva la son és pensar en les oposicions... Aiss, per a què hauré tret el tema!?
Ànim, Imma, que ja no queda gaire! Veuràs com prompte estàs escrivint un post semblant a aquest. Una abraçada.
Enhorabon aper aquest primer any Ainalma! Estic totalment d'acord amb tots aquests aprenentatges que dius que has fet.. i personalment em quedo amb " el somriure d' un nen com a resultat d ' una activitat de què està gaudint , no té preu." Penso que és un dels motors que ens motiva i anima a esforçar-nos en el dia a dia de l'escola.
Una abraçada!
Ni que ho digues, Dizzy. Si no fos per això, amb quines ganes aniríem nosaltres mateixos a treballar?
Et felicite de tot cor, doncs, Ainalma, per eixe primer any en això tan bonic que és el món de l'ensenyament. Del teu comentari en trec bells mots com recolzament (aliè), suport (incondicional), i aprenentage (mutu). Per tant, tens fusta "vocacional" i això t'ho diu eixe home que té una germana mestra, i que no és (per res!) un model a seguir... ;)
Ens llegim!
Pues yo sé que te dijeron que no era tu verdadera vocación, }:-)
Besos!
és fantàstic treballar amb el que t'agrada! NO deixis que ningñu t'ho prengui mai: cap director pesat, compnays imbècils o nens desagraïts... Felicitats pel teu primer any!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Ostres, sí que analitzes bé el missatge, Pedra! I això que no ets un model a seguir... no sé; qui t'ha dit tal barbaritat?? ;-)
Awake, tu sempre en la teua línia, eh? Realment pots fiar-te d'una persona que et llig la mà a l'hora del pati? A més, saps tan bé com jo que si tingués alguna altra vocació seria la filologia catalana, i acabaria treballant en l'ensenyament! No és aquesta la meua vocació?? :-)
Anna Tarambana, als companys imbècils ja m'he acostumat (suporte cada dia la mestra de religió del meu col·le...), l'any passat en vaig patir un bon grapat, i de xiquets desagraïts també en vaig servida. Però també hi ha la gent i els xiquets que fan que tot plegat pague la pena.
Ainalma! No ens confonguéssim, ara, dona! Te'n parlava de que qui "no és un exemple a seguir" és la meva germana mestra! Potser és de mal dir, però és el que hi ha, tu, i amb la confiança que em dóna, ho he de dir, perquè així ho veig i així ho sento.
Estàs en lo cert, però, en el teu apunt. Jo, exemple, de què?... ;)
Ens llegim, bonica!
Jeje, ok, Pedra, no ho havia entés en eixe sentit! I pensa que sempre podem ser exemple d'alguna cosa, encara que siga del que no s'ha de fer!! A mi me n'han posat molt sovint...
;-) Un beset.
Ainalma: T'he entès perfectament, però s'ha d'exercir la provocació al diàleg i a l'exposició dels punts de vista de cadascú. Segueixo opinant que el millor exemple és "no ser exemple". Ni per bò ni per dolent. La virtut aristotèlica (utopia filosòfica?) feta persona. Impossible d'assolir, de veres!... ;)
Ens llegim!
Doncs a mi sempre m'han dit: que parlen de tu, encara que siga malament, però que en parlen... Potser no és la millor filosofia, però és millor que passar desapercebuda sempre i per tothom. I tranquil, que la provocació del diàleg m'encisa!
Felicidades enana!
Te leo corriendo porque tengo prisa, ¿tú te crees que es normal? ¿prisa pa qué? Pues no se jamía, pero llevo metida la rapidilla tol día... voy a ver si termino unos musicogramas, ceno, me acuesto y cierro los ojos que me arden!
Besos y felicidads de nuevo... ais, qué bueno todo lo que aprendemos a diario... yo flipo.
ME ENCANTA! : D
Un abrazo fuerte y grande (el que no te di en los ensayos, que estoy enferma y por eso no voy).
Doncs posa't bona prompte, xiqueta, que se't troba a faltar! Tot bé?? Un beset.
"Passar desapercebuts", Ainalma! Justa la fusta! Eixa és la clau de volta de la virtut aristotèlica de la que te'n parlava! I estaràs (o no) d'acord amb mi en que, precisament, en eixe món d'hui dia, "passar-hi desapercebuts" és una utopia, controlats arreu per tothom i a tothora.
Ens llegim!
Tan controlats i tan comunicats i, de vegades, tan sols... Però potser sí és interessant el plantejament aristotèlic. Hauré de meditar-lo, que la filosofia cal reflexionar-la bé.
Ainalma: Coneixques l'història d'aquell que se sentia sòl com un mussòl enmig d'una inmensa multitud?... ;)
"Desapercebut", en eixe cas, no és sinònim de "incògnit" ni de "no-fer-res-per-tal-de-que-no-em-clixin", m'explique?.
Resumint: hem de viure sense "donar la nota", en cap dels aspectes i sentits. O si més no, intentar-ho. Què és la vida, si no un "intent de..." continu, sempre cap endavant?.
Cert. La filosofia fa pensar, reflexionar i meditar força. Per això té tan pocs amics. I per això és tan bona per als que la fem servir per viure.
Ens llegim!
No conec la història, Pedra, però conec la dita aqueixa que diu que la solitud és estar rodejat de gent i pensar tan sols en qui falta. I si vols que et diga la veritat sobre això de passar-hi desapercebuts, et diré que m'agradaria que almenys una persona em recordés alguna vegada per alguna cosa dita o feta de valor per a ell/ella. Deixar petjada en algú, vaja. Seria bonic, no creus?
Viscaaaa!! Un any de profe!!!
Si t'agrada, estas a gust, i et realitzes personalment... endavant!!
Segur que deu valdre la pensa veure la carona dels xiquets cada dia!
:D
Sí, Unmei, i ha passat volant! Això vol dir que m'agrada, supose.
Per la data del post veig que arribe tard, però bé, tant se val, t'ho dic igualment: moltes felicitats per eixe any fent de mestra! Jo fa poc més d'un any que també sóc mestre, també interí. Tens raó amb això del somriure d'un xiquet, no té preu, i és una de les coses més simples, i alhora més meravelloses, del món.
Tranquil, Vicent, que no fas tard: encara llig els comentaris! Que bé, trobar un altre mestre per ací amb característiques paregudes! Espere que gaudeixes de la teua feina tant com jo. Un beset!
Ostres, Núria, acabe de llegir el teu comentari... Jo sí que arribe una miqueta tard, ara... L'únic que espere de la meua feina és no decebre mai ningú, però és difícil arribar de la mateixa manera a tothom.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici