La tardor

No sé si és el temps aquest en què ni plou ni acaba d’eixir el sol, si és la tardor, o si és tot plegat, però el cas és que fa ja unes quantes setmanes que no tire endavant. Em note trista, apagada, cansada. Sí que és cert que he augmentat el ritme de vida darrerament, que porte massa coses damunt i que no estic disposada a renunciar-ne a cap, però no crec que siga això tot el que em fa estar així. Em lleve bé (amb molta son i ganes de dormir més, però bé), i segons va passant el dia em vaig posant pitjor.

S’han ajuntat massa coses en molt poc de temps i, d’això, també en sóc conscient. Coses que ara no vull explicar però que van marcant el dia a dia (i de quina manera), coses que creia superades i que no ho estan en absolut. I em fa ràbia, molt ràbia, però no puc ser qui no sóc.

M’agradaria poder contar-vos coses boniques que també m’estan passant, projectes en què tinc posada tota la il·lusió, però hui no, hui necessite escriure això, intentar entendre què està passant, intentar entendre’m. I supose que també així en certa manera justificar el perquè he passat aquestes setmanes sense escriure i pràcticament sense llegir-vos.

Alguna vegada heu tingut la sensació que la vida se us escapa de les mans i que no sou suficientment ràpids com per a córrer al darrere i tornar a agafar-la? I la sensació d’estar ensopegant contínuament amb la mateixa pedra, veient-la i sense ser capaços de passar per un altre lloc?

(Per favor, que ningú em torne a dir que potser necessite prendre vitamines...)