De 0 a 100 en un dia

Tornem a la rutina: l’escola, els xiquets, els cursos, els assaigs... I si he de ser sincera, se m’ha fet una mica costera cap amunt el fet de passar de no fer gairebé res a no tenir ni un minut de descans. Però m’agrada, ho reconec.

La retrobada amb els companys el dia 1 va ser genial, molta il·lusió, moltes abraçades, novetats bones i no tan bones per part d’alguns, programació de dinarets i soparets... Han sigut dos setmanes completes amb tant de compromís social!

I dilluns ja arribaren els menuts. En general ha sigut estrany, com si no hagueren passat els dos mesos que han passat des de l’última trobada, des de l’última classe, des d’aquell concert, des d’aquell partit, des d’aquella foguera. L’única diferència és que aquesta ha sigut la setmana en què tocava posar cara d’ogre per a explicar el funcionament de segons quines coses per tal que el curs vaja, si més no, de la millor manera possible. Però açò ja està fet, i ara toca posar-se les piles en tots els sentits.

També tinc moltes novetats boniques relacionades amb la música, amb la coral on cante, projectes interessants que us aniré contant segons s’acosten les dates. De moment, el pròxim concert que tenim és al Teatre Principal d’Alacant el mes que ve: una òpera!!! Estic desitjant que arribe, per a què negar-ho? No sempre es té l’oportunitat de fer una cosa així. Però ara, de moment, toca treballar, i molt, perquè eixe dia isca un concert ben bonic!

I entre unes coses i altres vaig passant els dies, dies amb moments que no m’acaben d’agradar perquè em sent vulnerable davant de determinades situacions, però que també estan fent que m’adone que potser sóc més forta del que pensava, encara que semble una contradicció. I això supose que també està bé, amb la qual cosa, no puc queixar-me d’aquest començament de curs, no senyor. Només espere que les coses continuen així o que, almenys, no empitjoren.