Núvols i més núvols

Està ennuvolat i fa vent. No m’agraden aquests
dies, em fan sentir anímicament igual. I ja en són uns quants, aquesta setmana. No és que quelcom haja anat malament, perquè la veritat és que no puc queixar-me, però és moment de reflexions.

A classe ha sigut una setmana genial, he vist TOTS els cursos (12) emocionadíssims amb una audició activa que he preparat, cosa que mai abans no m’havia passat. Sempre hi ha activitats que enganxen uns grups i que no agraden als altres, però aquesta vegada ha sigut tot el col·le, de primer a sisé, qui ha participat i ha demanat més i més. Hem estat escoltant O Fortuna, de l’obra “Carmina Burana”, de C. Orff, i hem acompanyat la percussió de l’orquestra amb els instruments de percussió que tenim a l’aula. La primera emocionada, la profe, que la posen davant un timbal i perd el seny! No sé quantes vegades l’hauré sentit, però en cada sessió ha aconseguit posar-me els pèls de punta. Això, això precisament és el que m’encisa de la música, la seua capacitat de commoure d’una manera o d’una altra.

I d’altra banda sembla que és jornada de reflexió, com deia abans. Es veu que cada cert temps, toca. Estic en un d’eixos moments d’autoavaluació en què no deixe de preguntar-me si ho estaré fent bé o no, si podria fer alguna cosa per millorar. Però encara no he trobat respostes. Sé que no em val el que em diguen els altres, que només tindrà valor la conclusió a què arribe per mi mateixa. Quan? No ho sé. Puc estar més o menys satisfeta amb el que faig, però qui m’assegura que això és el més adient?

També em comença a rondar pel cap de nou el concurs de trasllats. Se suposa que el dia 30 eixirà la resolució definitiva, i encara que el més provable és que no em canvien la destinació, sempre està la remota possibilitat que ho facen. És difícil, però no impossible.

No sé, potser són totes aquestes coses les que acaben ennuvolant els ànims, i no només el temps. Ja veurem com es presenta la pròxima setmana.