Un somni fet realitat ¿?
Qui va dir que faria què per al curs vinent?? No puc esperar, el cor de veus blanques ja està en procés. Bé... ja està format, i dilluns farem el primer assaig! Em moria de ganes per fer-ho i no podia deixar passar l’oportunitat de comptar amb unes veus molt bones que tinc en sisé curs. El cas és que la setmana passada vaig pensar-ho i vaig començar a organitzar-ho tot sense comunicar res a ningú. Per un costat, no volia dir res als companys sense saber abans si els xiquets estarien disposats a fer-ho, però per altre costat havia de demanar permís per a utilitzar la meua aula en les hores del pati. Sort que la persona en qüestió a qui ho vaig demanar va confiar en mi sense haver de donar massa explicacions i em deixà via lliure. Gràcies, A.!
El cap de setmana el vaig passar pegant-li voltes al tema. Estava nerviosa, no sabia com reaccionarien els xiquets i les xiquetes, i més tenint en compte que volia fer-ho en les hores del pati, i això és sagrat per a ells. Tenia proposats 24 alumnes, almenys ara, per a començar, i els vaig fer anar a classe un moment. Ells, que no sabien de què anava la cosa, i jo neguitosa per la resposta... Ho vaig deixar anar de cop: us abelliria que creàrem un cor? Començaren a cridar que sí de seguida, somreien, es van il·lusionar amb la idea. Però llavors els vaig dir que hi havia una part negativa en la proposta, i que era que haurien de perdre un parell de patis a la setmana. També els vaig dir que ho pensaren i que m’ho digueren sense compromís, que ho feren només si realment volien fer-ho, i així i tot, dels 24 m’he quedat amb 20 alumnes! Vaig sentir tanta alegria que vaig baixar corrents, literalment, a contar-ho als companys, que jo crec que no sabien què pensar, si estava bé la idea o si estava acabant de tornar-me boja. Però va ser genial, perquè alguns em van donar el seu recolzament, cosa que agraïsc enormement, i m’han fet sentir, si cap, més entusiasmada. Per fi faré una cosa que sempre he tingut en ment amb la intenció de poder dur-la a terme algun dia.
I sobre quan començar, jo havia pensat fer-ho en tornar de vacances, però els xiquets començaren a demanar-me cada vegada que ens creuàvem pels corredors que per què no començàvem abans, i van insistir tant que vaig haver de dir-los que dilluns farem el primer assaig. M’encisa la idea, no ho negaré! Malgrat tot, sé que qualsevol començament és difícil i que costarà molt de treball que el grup sone, però com que això ja ho sé, ja vaig preparada per a no decaure només encetar la feina.
Sí, aquest projecte em fa realment feliç.
El cap de setmana el vaig passar pegant-li voltes al tema. Estava nerviosa, no sabia com reaccionarien els xiquets i les xiquetes, i més tenint en compte que volia fer-ho en les hores del pati, i això és sagrat per a ells. Tenia proposats 24 alumnes, almenys ara, per a començar, i els vaig fer anar a classe un moment. Ells, que no sabien de què anava la cosa, i jo neguitosa per la resposta... Ho vaig deixar anar de cop: us abelliria que creàrem un cor? Començaren a cridar que sí de seguida, somreien, es van il·lusionar amb la idea. Però llavors els vaig dir que hi havia una part negativa en la proposta, i que era que haurien de perdre un parell de patis a la setmana. També els vaig dir que ho pensaren i que m’ho digueren sense compromís, que ho feren només si realment volien fer-ho, i així i tot, dels 24 m’he quedat amb 20 alumnes! Vaig sentir tanta alegria que vaig baixar corrents, literalment, a contar-ho als companys, que jo crec que no sabien què pensar, si estava bé la idea o si estava acabant de tornar-me boja. Però va ser genial, perquè alguns em van donar el seu recolzament, cosa que agraïsc enormement, i m’han fet sentir, si cap, més entusiasmada. Per fi faré una cosa que sempre he tingut en ment amb la intenció de poder dur-la a terme algun dia.
I sobre quan començar, jo havia pensat fer-ho en tornar de vacances, però els xiquets començaren a demanar-me cada vegada que ens creuàvem pels corredors que per què no començàvem abans, i van insistir tant que vaig haver de dir-los que dilluns farem el primer assaig. M’encisa la idea, no ho negaré! Malgrat tot, sé que qualsevol començament és difícil i que costarà molt de treball que el grup sone, però com que això ja ho sé, ja vaig preparada per a no decaure només encetar la feina.
Sí, aquest projecte em fa realment feliç.
18 comentaris:
Genial! Endavant, xiqueta, sense cap dubte! Això és un projecte i la resta és cacau fallit!
Ei! Tan bon punt estiguen en forma, ens penjaràs un mp3, oi?
Besets i ànims, valenta!
Ho intentaré, Giorgio, però primer he d'aconseguir un micròfon d'on siga...
Moltes gràcies, i besets! ;-D
vec la teva rialleta de galta a galta ... enhorabona ... salut
Oi que sí, Mossèn? A veure com ix la cosa demà...
Tenir projectes bonics és meravellós. Poder-los dur a terme, fantàstic. Si a sobre és abans del que et pensaves i comptes amb l'entusiasme d'altra gent, aleshores ja és absolutament màgic! Moltes felicitats. Des que et conec, que em trobo posts plens d'entusiasme: m'encanta senzillament. Gràcies per compartir-lo.
Gràcies a vosaltres que també esteu ací, Fada, i d'alguna manera continueu donant ànims. Així sembla que tot és possible!
Besets!
Doncs endevant amb aquesta ilusio, segur que en gaudiras.
Un cor de veus blanques!
Segur que t'anirà molt bé.
Sí, n'estic segura, Striper, i espere poder continuar compartint-ho amb vosaltres!
Això espere, Deric, que hui estic nerviosa i tot!!! En dos hores farem el primer assaig!!!
Segur que anirà genial!
Ha anat de meravella, Deric! De fet, m'han demanat tornar a quedar per a assajar demà...
visca!!! m'encanten aquests projectes teus tan xulos! molta sort!!!!
Gràcies, Nimue! De moment, sembla que va mooolt bé la cosa! He de reconéixer que els alumnes m'han sorprés gratament.
La vida et somriu, poc a poquet, vas aconseguint respirar alegria i escampar goig de fer cosetes...Si és que el bon fer s'encomana, bonica!!! Petons
Sí, Zel, supose que és així... De fet, tinc una amiga que diu exactament el mateix que tu!
Un beset!
Xics, xiques, estic sense internet... Ja sabeu, el veí, que se n'ha anat de vacances... Sort que el veí de casa dels meus pares no ho ha fet i puc subsistir un parell de dies a la setmana...
Ains, això és el que tenen els vicis...
explica explica com ha anat la primera incursió cantaire amb aquests nens tan disposats!!!
Immillorable, Abi! Ja us contaré amb més deteniment.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici