Fi de curs

Ha acabat. El curs ha acabat. La setmana ha sigut complicada per a tots, i supose que per això no he sigut capaç d’escriure abans. Dilluns ja podíem olorar les vacances, dimarts començàrem a sentir-les amb tot el seu pes, i dimecres... millor no parlar de dimecres, l’últim dia. Bé, per què no? Ja he aprés la lliçó: el que no s’exterioritza, acaba cremant per dins.

Dilluns era l’última classe de valencià que tenia amb els meus xiquets, i els havia promés que els posaria una pel·lícula, però amb la condició que havia de ser en valencià. Acceptaren la proposta. Vaig portar Charlie i la fàbrica de xocolata, els va encisar, encara que només van veure en valencià els primers vint minuts (hem d’entendre que són xiquets castellanoparlants que només senten aquesta llengua a l’escola, i a més estan acostumats al català occidental, no a l’oriental, que era el de la pel·lí), tot un rècord per a ells! Després, dinar amb els companys, sessió de fotos per a la posteritat i sessió d’avaluació.

Dimarts fou terrible... Els ànims començaven a estar per terra, tant per part nostra com per part dels alumnes. Un incident amb un xiquet un moment abans d’anar-me’n de l’escola em va fer esclatar i no poder deixar de plorar en tot el matí i part de la vesprada. Com sempre, la meua tendència va ser a la fugida. A la vesprada, una llarga conversa em va fer, si no sentir-me millor, sí una miqueta més tranquil·la. Ja ho deia temps enrere la meua companya de llàgrimes: “les alegries compartides són dobles alegries i les penes compartides són mitges penes”.

Dimecres va ser l’últim dia de classe. Preparàrem una festa per als xiquets i les famílies que havia de concloure amb un dinar col·lectiu. Al matí vam estar jugant, fent competicions, carreres, tatuatges de henna... i tot per aconseguir globus d’aigua que després llançaríem a l’equip contrari en la guerra d’aigua que havíem preparat. Encara que, com ja sospitàvem, la guerra va acabar sent “tots contra tots: banya el major número de gent possible”. GENIAL. I després, el dinar. Fins al moment tot havia anat bé, un xicotet accident que de seguida es va solucionar, però res més, i tots nosaltres (els mestres) “aguantando el tirón, manteniendo el tipo”, com acordaríem que havia de ser. Fins que, en el moment de les postres, els xiquets vingueren a nosaltres amb unes bosses de regals i unes targetes signades per ells i pels seus pares que ens va fer no poder resistir-ho més. I per si amb això no teníem prou, van ser ells els qui començaren a plorar i a voler saber el perquè de no poder tornar amb ells el pròxim curs. Però clar, són massa petits per a entendre com funciona tot això... Estiguérem plorant junts, abraçats, una bona estona, de vegades intentant tranquil·litzar-los, altres moments en silenci perquè les paraules estaven de més... I així fins que se n’anaren a casa, a la nit.

Em sent mig buida, com si m’hagueren tallat un trocet d’ànima, el trocet de mi que he deixat en aquella escola. Allà he trobat una família, he forjat uns vincles amb determinades persones que espere que no es trenquen mai, he aprés més que en cap altre lloc i he crescut, si més no, com a persona. I, com sempre, no m’acostume a haver de dir “adéu”, a acceptar que el cicle aquest ha acabat i que el canvi s’ha de produir. No sé si hauré causat en els altres el mateix efecte que ells han causat en mi, però el que sí que puc assegurar és que m’han omplert, que m’han fet més feliç que mai i que passe el que passe mai no oblidaré aquest curs, aquesta gent ni aquest sentiment de plenitud que m’han ancorat al cor amb la seua estima.