Coses de xiquets

Coses de xiquets...

De segur que alguna vegada heu sentit aquesta afirmació. O m’equivoque? “És que ha fet això”, “és que ha dit allò”... No passa res, dona/home, són coses de xiquets”... Us sona ja, veritat? Doncs aquest post no va adreçat a totes aquestes coses que els més menuts diuen i fan i que nosaltres, els “adults”, amb tanta tranquil·litat qualifiquem com a “coses de xiquets”, sinó a les coses que per desgràcia s’associen només amb els xiquets perquè per algun motiu, en créixer, les oblidem o les tenim tan arraconades que oblidem que existeixen.

Algú recorda l’última vegada que va agafar unes cireres i les va convertir en dos precioses arracades? I l´última vegada que es va meravellar pels colors d’una flor? I quant de temps fa que no passeu de les llàgrimes al somriure perquè algú amb qui us havíeu barallat ha dit “d’acord... et perdone!”? Ah, ja... Que són coses de xiquets...

Doncs sabeu què és el que de veritat m’agrada d’aquestes coses de xiquets? La senzillesa (que no sempre és ingenuïtat) amb què veuen el món, la seua espontaneïtat, la seua alegria, la seua saviesa (per què no?), les seues ganes de viure, el seu entusiasme per les petites coses, la seua força, però, el que de veritat em crida l’atenció d’ells, és la seua capacitat per a somriure fins i tot amb la mirada, amb els ulls. I us assegure que, si alguna vegada tinguera poders màgics, aquesta seria una de les primeres coses que faria: posar somriures als ulls.

Per sort, no tot està perdut, ja que algun adult he trobat al meu voltant que encara recorda com es fa aquesta cosa tan complexa d’ulls i somriures que, ja sabeu:

Són coses de xiquets.