Aprovem o suspenem?

Aquesta setmana he vist al col·legi una cosa que no m'ha semblat gaire adient, i he acabat cremant-me. No he pogut evitar reflexionar sobre un comentari que vaig sentir a dir per una companya (a veure si endevineu quina...). El tema a debat era una alumna de sisé curs que durant aquest trimestre només ha vingut a classe unes dues setmanes i, l’últim dia abans dels exàmens, va demanar a la seua tutora el llibre de llengua per estudiar a sa casa. La xiqueta no va tornar al col·legi fins al dia de l’examen d’aquesta matèria, en què va traure un deu amb l’absolut convenciment de la professora que era impossible que hagués copiat. El dilema era: es pot aprovar (només l’assignatura de llengua, que és l’única en què l’examen estava superat) una alumna que no ha vingut al col·legi, quan l’assistència és obligatòria?

Es van dir moltes coses sobre aquest tema (bé, les va dir la representació eclesiàstica a l'escola, com no): “tu (referint-se a la tutora), quan entres aquest matí a classe, li preguntes directament que de qui va copiar”, o “no pots aprovar-li la llengua: que servisca com a càstig per no haver vingut a l’escola”, i moltes altres coses per l’estil. El que jo em pregunte és: quina mena de valors estem transmetent, potser sense adonar-nos-en? És cert que l’alumna en qüestió és absentista, i també és cert que ha suspés la resta d’assignatures però, quin missatge li estem mostrant nosaltres, els educadors, si “fem que suspenga” també llengua? Crec que indirectament és com si li diguérem: “t’has esforçat, has estudiat, has fet un bon examen, però fa igual, et suspendrem de totes maneres...” No seria més just aprovar-li llengua perquè s’adonés que si vol i s’esforça pot aprovar, com qualsevol dels seus companys? Va, que és una assignatura només... Per favor que, a més d’ensenyar continguts, hem de formar persones, educar! Una mica d’ètica i de bona pedagogia no aniria malament a determinades persones...

...Només és la meua opinió...