EL DIA DEL MESTRE
Després de molt reflexionar, he arribat a la conclusió que m’agrada la meua professió. Com que ahir a la nit no podia dormir, vaig agafar una balança i vaig posar en un pes tot allò que no m’agradava d’aquesta feina i, en l’altre, tot allò que feia que pagara la pena tant d’esforç. El resultat va ser el següent:
-El que no m’agrada: la falta d’educació que l’alumnat porta, en molts casos, arrossegant des de casa, la incapacitat d’obediència d’alguns xiquets, la falta de respecte cap a tothom, la indiferència de la societat envers la importància de la educació i la sensació d’impotència que sent a vegades davant de determinades situacions.
-El que mai canviaria: el somriure d’un xiquet quan descobreix que “m” + “a” = “ma”, les cares bocabadades quan estan sentint l’explicació d’alguna cosa que ha captat la seua atenció i les abraçades que de tant en tant ens regalen incondicionalment.
Per descomptat, va guanyar el segon pes.
Tot això em va venir al cap perquè hui és el Dia del Mestre i tinc per ací una poesia que em va impressionar força ja fa temps. Alguna vegada, quan l’he tornada a llegir, i sempre depenent del meu estat d’ànim del moment, he pensat que “no sempre és així”, però després de les reflexions d’ahir i del resultat de la balança, no ho tornaré a pensar, paraula! Us l’escric perquè quede constància d’aquest dia:
"EDUCAR"
Educar es lo mismo
Que poner un motor a una barca
Hay que medir, pesar, equilibrar...
... y poner todo en marcha.
Pero para eso,
Uno tiene que llevar en el alma
Un poco de marino...
Un poco de pirata...
Un poco de poeta...
Y un kilo y medio de paciencia
Concentrada.
Pero es consolador soñar
Mientras uno trabaja,
Que ese barco, ese niño
Irá muy lejos por el agua.
Soñar que ese navío
Llevará nuestra carga de palabras
Hacia puertos distantes,
Hacia islas lejanas.
Soñar que cuando un día
Esté durmiendo nuestra propia barca
En barcos nuevos seguirá
Nuestra bandera enarbolada.
G. Celaya
Educar es lo mismo
Que poner un motor a una barca
Hay que medir, pesar, equilibrar...
... y poner todo en marcha.
Pero para eso,
Uno tiene que llevar en el alma
Un poco de marino...
Un poco de pirata...
Un poco de poeta...
Y un kilo y medio de paciencia
Concentrada.
Pero es consolador soñar
Mientras uno trabaja,
Que ese barco, ese niño
Irá muy lejos por el agua.
Soñar que ese navío
Llevará nuestra carga de palabras
Hacia puertos distantes,
Hacia islas lejanas.
Soñar que cuando un día
Esté durmiendo nuestra propia barca
En barcos nuevos seguirá
Nuestra bandera enarbolada.
G. Celaya
Sentit per Ainalma a la/es
10:53 a. m.
23 comentaris:
Hola, ainalma. No coneixia la poesia i reconec que és molt encertada. Jo admiro moltíssim els mestres que són una mica així: una mica mariners, una mica pirates, una mica poetes... i que, sobretot, sobretot, gaudeixen amb la seva feina. El resultat es nota moltíssim. Ànims, maca, que em sembla que tens el vaixell molt ben encaminat!
Moltes gràcies, Isnel. La veritat és que molts dies ho llançaries tot per la borda, però, com ja he dit, també hi ha les petites coses que fan que fins i tot els dies roïns paguen la pena.
ooooh! que bonica! jo estic en l'ESO i a pesar de tot (i el tot engloba moltíssimes coses) estic molt contenta i encara que tinc clar que no em jubilaré en aquesta professió actualment em compensa de sobra. Realment tinc més alegries que penes com a profe i tal i com està el sector em sembla que m'he de sentir afortunada per això.
Alguna que altra vegada he pensat la possibilitat de treballar a l'ESO, Nimue, però tan grans ja em fan por, la veritat.
Sí que compensa, sí, el que fem. D'altra manera, no ho aguantaríem. Qui es posa allà davant ho ha de fer per vocació, no per les vacances, com tantes vegades es diu... Besets.
Ainalma, que maca la poesia,
me la he copiat :P
per a mi és tant sorprenent comunicar-se amb el nens,
ho vaig poguer descobrir durant una breu temporada i
el somriure i les il·lusions d'ells son els millors regals, tot i que reconec que arribava a casa
EXHAUSTA de l'energia que xuclen,
crec que són força vampirs!
vigila, noieta
Ja vigile, ja, Namaga... però és un "xuclament" ben bé consentit, no? Nosaltres també els xuclem de tant en tant l'alegria i les ganes de viure, encara que ells no ho noten. Besets.
Ostres, jo admiro molt els professors... relament s'ha de nèixer professor perquè requereix molta energia i sobretot saber-te entendre amb els nens... Jo no podria... :(
Ànims i endavant!!
Hola Luthien, benvingut! Sí, la veritat és que per poder sobreviure s'ha de tenir vocació...
Espere tornar a veure't per ací! Besets.
Jo sóc anarquista, estic en contra del sistema educatiu perquè veig que, en la major part dels casos, només fa que adoctrinar i domesticar persones. Des de dins, des de secundària, boicotetge el sistema: tracte d'ensenyar-los a dubtar, amb l'esperança que, amb el temps, aprendran a pensar. El problema és que a la major part de les persones (i els adolescents no en són cap excepció) no els fa gens de gràcia calfar-se el cap.
Te recordaré esto cuando tus chiquillos vuelvan a jugártela, XDDD
Besos!
Bon plantejament, Giorgio, però t'assegure que això, amb els meus angelets, no funcionaria... El primer que cal fer amb ells és domesticar-los, com tu dius, perquè pots estar ben segur que semblen més salvatges que xiquets. D'acord, no tots, però sí la majoria.
He oblidat comentar que faig classe en un CAES...?
Gràcies, Awake! Tu sempre tan atenta... Besets.
Centre de què? No em sona... Acollida Especial? Acollida d'Emigrants? No, en tot cas seria d'Immigrants... Què vol dir CAES?
Centre d'Acció Educativa Singular. Un 70% de l'alumnat són gitanos procedents d'un entorn desfavorit, un altre 20% aproximadament són immigrants, i la resta "paios", com els diuen, però en general no per això millors... Problemàtics i molt agressius, encara que en general amb bon cor.
Singular es refereix al centre? O és que els feu classes en grups de u? Ai, mare, la descripció fa feredat! Em recorda més d'una pel·lícula americana d'instituts conflictius... Has estudiat arts marcials? Portes un colt sota la jaqueta? Peses 200 kg? (sense ànim d'ofendre, eh?) Vull dir que com t'ho fas per sobreviure-hi? Tens un bon segur de vida?
Val, bromes a banda, sospite que caldrà una gran dosi de valor per anar a treballar cinc dies a la setmana a un lloc així. Sobretot si se'ls oblida que tenen bon cor.
No deixen de ser xiquets entre 6 i 12 anys, Giorgio. Fer classes hui en dia és dur en qualsevol centre, no només en aquestos. El que sí et puc assegurar és que ací, quan aconsegueixes que aprenguen quelcom, l'alegria i la recompensa és molt més gran. A més, que hi ha dies bons, i aquestos són els que paguen la pena, de veritat.
Singular ho entendria com a "especial", molt característica. Tin en compte que hi ha alumnes a 6é de Primària que no saben llegir (12 anys). El que sí és veritat és que són grups reduïts, la llei no permet tenir més de 20 alumnes per aula, encara que en realitat hi ha dies que són 8 només, perquè hi ha molt d'absentisme escolar.
Per cert, sí que vaig estudiar arts marcials...
;-)
Ensenyar a llegir és un dels misteris més grans, per a mi. Deu ser una experiència molt bonica. Supose que aconseguir-ho amb xiquets de 12 anys deu ser molt més complicat, perquè ja tenen el caràcter molt format i no són tan dòcils (perdona, però no se m'acut cap altre adjectiu) com quan en tenen 4 o 6. Al menys, però, no són els "zànganos" de 16 anys que m'he trobat en alguna ocasió, més alts que jo, i de dotze en dotze (t'ho jure, vaig pensar en els "dotze del patíbul"); però, al final, la cosa va anar molt bé, i al final eren els xiquets gitanos els que em protegien del paios: quines coses!
M'agrada que hagis començat el blog (arribo una mica tard, però...)
Ets afortunada de ser mestre. Ho dic de debò. Jo no ho sóc, però durant un temps vaig donar classes de teatre als xiquets de l'escola de costat de casa. La satisfacció més gran i que no cambiaria per res de món, va ser veure com els/les tres o quatre que la resta de professors deixaven de banda com a impossibles, jo, amb un erforç immens (i al llindar de la bojeria, tot s'ha de dir), vaig aconseguir que fossin dels millors (en quant a comportament). I ara, quan me'ls trobo pel carrer, malgrat ja fa molts anys, veus que de seguida els surt un somriure inmens de la cara i a mi se'm posa la pell de gallina!!
;*
Sí, Arckh, sí que és gratificant fer classes a xiquets, per molt dimonis que puguen arribar a ser de vegades.
I tranquil·la, que no fas tard per ací! M'alegre que hages entrat! Besets.
Jo no soc profesor , pero si que us haig de dir una cosa , no se si ho heu pensat mai , pero despres dels pares tots sempre hem tingut un profesor sobretot de primaria que ens ha marcat i que l´hem idolatrat per dir-ho d´alguna manera ja que ens ha ensenyat moltes coses a la vida.
Trobo realment que es una feina molt gratificant sobretot per les coses que has posat a la balança del si , segur que hi ha caras que ja pagan tots els esforços.
Tens tota la raó, Mikel. A mi em va marcar una professora fins a tal punt que fins i tot em vaig canviar el nom; ara em dic igual que ella. Va fer que descobrís la meua vertadera vocació.
Sempre m'he sentit molt vinculada als professors de literatura de l'IES, sens dubte van ser ells qui em van despertar la vocació. A 2n de BUP, l'últim dia de classe, la professora de literatura em va passar el poema que adjunte dins d'un sobre tancat. Quan vaig acabar de llegir-lo vaig haver d'anar al bany perquè no podia deixar de plorar. És una de les coses que no oblidaré mai.
Brindis de Gerardo Diego
Debiera ahora deciros:-"Amigos,
muchas gracias", y sentarme, pero sin ripios
Permitidme que os lo diga en tono lírico,
en verso, sí, pero libre y de capricho.
Amigos:
dentro de unos días me veré rodeado de chicos,
de chicos torpes y listos
y dóciles y ariscos,
a muchas leguas de este Santander mío,
en un pueblo antiguo
tranquilo y frío,
y les hablaré de versos y de hemistiquios,
y del Dante, y de Shakespeare, y de Moratín (hijo)
y de pluscuamperfectos y de participios,
y el uno bostezará y el otro hará un guiño.
Y otro, seguramente el más listo
me pondrá un alias definitivo.
Y así pasarán cursos monótonos y prolijos.
Pero un día tendré un discípulo,
un verdadero discípulo
y moldearé su alma de niño
y le haré hacerse nuevo y distinto,
distinto de mí y de todos: él mismo.
Me guardará respeto y cariño.
Y ahora os digo:
amigos
brindemos por ese niño,
por ese predilecto discípulo,
por que mis dedos rígidos
acierten a moldear su espíritu,
y mi llama lírica prenda en su corazón virgíneo,
y por que siga su camino
intacto y limpio,
y por que este mi discípulo,
que inmortalice mi nombre y mi apellido,
... sea el hijo,
el hijo de uno de vosotros, amigos.
I jo que no et veig a tu plorant, D.... Això sí que m'ha sorprés.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici