Noves illes

He tornat a agafar aquell vaixell que m’ensenyà aquell nou món ara fa tant de temps. He tornat a navegar mar endins amb l’esperança de trobar un nou port que em torne a fer sentir plena. He tornat a sentir la barreja de por i neguit amb les fortes onades que ensopegaven contra nosaltres cada la nit. I encara no sé ben bé si he trobat eixe port o no.

Durant el trajecte he trobat indígenes que m’han acollit amb els braços oberts, i d’altres que amb les seues mirades ferotges m’han fet tremolar, sentir una intrusa... I davant aquesta sensació he hagut de continuar el viatge.

He arribat a l’Illa dels Somriures, on els qui allà vivien estaven condemnats a somriure sempre, sentiren el que sentiren. No sé si aquest és el veritable nom d’aquell indret, però em va semblar oportú posar-li’n aquest. Que trist... Sempre somrient... Fins i tot quan l’ànima plora desconsolada a l’interior. No em vaig veure amb cor de continuar allí per molt de temps.

El vent de ponent també m’ha dut a paratges misteriosos on m’he sentit observada sense arribar a trobar ningú pels voltants, on he sentit xiuxiuejar en llengües estranyes uns sons que mai abans no havia sentit. Sense passar-hi gaire temps, he sabut que aquell no era el lloc que anava buscant.

Una mica decebuda, pensant que potser seria millor tornar al port d’on vaig partir, he tornar a trobar terra. No és ferma del tot, però s’assembla molt al que anava buscant. El lloc és com una barreja de tots els anteriors que he anat trobant pel camí, amb gent que m’ha rebut amb els braços oberts i d’altres que m’han fet por amb les seues mirades, amb gent que sempre somriu i que mai no pots saber què sent realment, amb sons que espere aprendre a interpretar algun dia. Però el més meravellós d’ací són unes diminutes criatures que criden i corren pertot arreu, que sense voler-ho, donen vida a eixa terra que de tant en tant s’enfonsa als nostres peus, tremola o es gronxa com si d’una joguina es tractés. A més, aquestes criatures tenen un poder ben estrany que encara estic descobrint: saben sempre què dir i què fer per arrencar somriures. Una d’aquestes menudes, sense més, m’ha dit que sóc el sol més bonic que ha vist... I, què voleu que us diga, m’ha emocionat de debò. Mai no m’havien dit una cosa així. Em sembla que provaré de romandre ací per un temps.