13 d’abril del 2009

Noves oportunitats

Una de les coses que més em fa tremolar és el so del mòbil amb la melodia del número dels meus pares a mitjanit... Quan sona segons a quines hores vol dir que alguna cosa va malament.

I així va passar fa un parell de setmanes. No era tan tard, de fet, encara era al sofà veient House, quan ma mare em va telefonar per a dir-me que mon pare no estava bé i que acaba de telefonar una ambulància. El cor. Una altra vegada. En deu minuts ja era a sa casa... El metge, també. Em vaig trobar mon pare conscient, tot envoltat de cables i connectat a electrocardiogrames, amb dues vies, una a cada mà, i un goter posat. Ma mare plorava en una habitació mentre buscava tot de papers i historials mèdics. Jo no sabia ben bé què fer, si anar a veure mon pare entre tant de personal que hi havia allà, al saló de casa, o intentar calmar ma mare. Això últim vaig intentar fer. Encara no sé com vaig aconseguir no posar-me a plorar.

El metge digué abans d’endur-se mon pare cap a l’hospital que havia patit un infart (el 5é, ja...), i que l’estaven estabilitzant, però que l’haurien d’ingressar. De fet, jo crec que no va ser res de tot això. El que passa és que mon pare té un cor molt gran, massa gran, i de vegades, quan batega, acaba ensopegant amb el pit. Però per això, perquè no té massa espai allà dins. I aquesta és la cinquena vegada que li passa.

Vam ser a l’hospital una setmana, i el pitjor de tot va ser veure que mon pare ja s’havia rendit... Estava cansat, i també tenia por. No el puc culpar. Però almenys, després de negar-se a fer-se les proves que calien i d’una llaaaaaaaarga conversa, va donar el seu consentiment perquè els metges feren la seua feina. I tot va anar bé.

Però tres dies després de ser a casa, ma mare em tornà a telefonar... No volia fer-ho, perquè sabia que era a la boda d’una amiga i no volia donar-me un ensurt, però el meu cosí, que era amb ella, la va convéncer perquè ho fes. Havien tornat a ingressar mon pare, tenia 40 ºC de febre i no estava del tot conscient. Quatre dies més a l’hospital. Resulta que estant allà havia agafat una infecció d’orina, i per això havia tingut febre tan alta. Però ara ja torna a estar bé i torna a ser a casa, encara que sondat fins que el metge diga el contrari. Almenys així estem tots una mica més tranquils.

I per què us conte tot això? No ho sé. Supose que m’he adonat amb molta més força de quines són les coses realment importants, qui és la gent que de veritat importa, i que cada minut que es puga passar amb aquestes persones és temps d’un valor incalculable. I pense aprofitar-lo.





(I ja de pas, moltes gràcies també a totes les persones que d’alguna manera heu estat al meu costat i m’heu donat el vostre suport, a tots els nivells possibles.)

12 comentaris:

Blogger George Guinness ha dit...

Ànim, bonica. Una abraçada molt forta i els millors desitjos per a ton pare.

13/4/09 4:18 p. m.  
Blogger nimue ha dit...

imagine com ho has passat de malament :(
Espere que es recupere definitivament i que torneu a estar tranquils i gaudint del solet. Un b7 ben fort, guapa!

13/4/09 8:59 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Gràcies, George i Nime... Se suposa que ara és quan bé la "ratxa" bona, no...?

Besets.

14/4/09 1:17 p. m.  
Blogger DE TOT UN POQUET ha dit...

Sé el que és la malaltia d'un pare... ànims i endavant.

17/4/09 8:10 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Gràcies, Valldalbaidí! De moment, sembla que la cosa va millor!!

17/4/09 10:00 p. m.  
Blogger arckh ha dit...

hi ha moments en que ens adonem del munt de tonteries que tenim al cap i veiem clarament quines són les coses importants.
Aprenem a no preocupar-nos de gilipollades, a viure cada minut i a estimar (i demostrar-ho) la gent que ens envolta. Lo fotut és que ens adonem d'aquestes coses quan tenim un ensurt fort... se sap que sempre aprenem a base de pals...

espero que el teu pare estigui millor!

una baraçada molt forta.

19/4/09 11:47 p. m.  
Blogger Ma Jesús ha dit...

Feia temps que no et llegia.
Ànim, jo he passat fa no res pel mateix, és dur però .....
Encara ara, quan senc el telèfon estic igual com tu descrius. B7s.

20/4/09 5:37 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Doncs sí que és trist, Arckh, però el pitjor és que hi ha qui ni així és capaç de veure-ho... En fi, ja està millor i els ànims una miqueta més calmats!

Gràcies, Susa1313!

21/4/09 9:18 a. m.  
Blogger fada ha dit...

Ostres, Ainalma, em sap molt de greu. Com deus haver patit per ell, per ta mare, per tu... Jo també tinc el bloc abandonat. Tens tanta raó en això que dius d'aprofitar les estones per estar amb les persones que són importants per a nosaltres de debò... Mira com anem que l'altre dia el meu marit va i em diu que li fa por de patir un infart... Se'm posa la pell de gallina només de pensar-ho... No controlem la vida: ens deixem arrossegar. En fi, no vull clavar-te més rotllos. M'alegro que la cosa estigui més estabilitzada. A veure si vénen temps millors. Amb el bon temps tot es veu d'una altra manera. Molts petons i ànims.

29/4/09 11:45 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Ostres, Fada, moltes gràcies! Ja va tot millor, però l'ensurt encara el duc a sobre i estic "patint-ne" les conseqüències...

Molts besets, bombó!

30/4/09 9:07 a. m.  
Blogger ALtraste ha dit...

: ******************************************************************

17/5/09 12:38 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

:-)

17/5/09 11:04 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici