De boda!

Després de molts mesos d’espera, de més de quatre hores asseguda en la cadira de la sala d’espera d’un notari, PER FI M’HE CASAT!!! Amb el banc i per a molts anys, però ja va bé! Que ja tinc el pis, vaja. És una sensació estranya, la d’obrir la porta de MA casa, de caminar-hi sabent que serà el meu espai. M’agrada.

(NO M’HO CREEEEEEEC) Ja he penjat les cortines de la dutxa, més mones... En faré alguna foto i la penjaré per ací. Demà compraré llums i espills per als banys i totes les xorrades que em fan falta ara, i a veure si a poc a poc es va omplint allò.

El que més em fot? Que qualsevol dia vindran a canviar-me unes rajoles del terra que estan malament (el marbre està foradat o té alguna que altra coseta...) I clar, quan ja sembla que tot comença a tenir aspecte de pis nou, plaffff, més obra. Però què hi farem? Que menys que deixar-ho tot bé (i que la promotora se’n faça càrrec!).

Ains, m’he passat tota la vesprada netejant i netejant i estic feta pols. Hui me n’aniré prompte al llit, que demà toca més del mateix. Ja us n’aniré contant.

Bona nit!

Adjudicacions

Adjudicada! Ahir vaig anar al Palau de Congressos de València per a demanar col·legi per al pròxim curs. Els dies anteriors havien sigut mogudets, ja us podeu imaginar, sobretot per dins de l’estómac, que jo no sé qui s’hi estaria, però s’hi havia muntat una festa... Vaig anar cap allà un dia abans i vaig dormir a casa d’una amiga, prop de València, per no haver de matinar tant al dia següent (a qui li pot haver passat pel cap convocar la gent a les 8:30 del matí??). Va ser un dia estrany, amb el llistat de vacants a les mans, subratllant col·les com una boja, passant-los a la llibreta, desficiosa per la incertesa de saber quina plaça tindria...

I arribàrem a València. La veritat és que va anar molt bé la cosa, molt millor del que esperava. A mi em tocava triar tard, però em relaxava veure com tota la gent que pujava davant meu només demanava província de València o de Castelló. Visca per Alacant! En fi, que quan vaig haver de pujar a triar plaça em vaig trobar amb el dilema de dos places que m’agradaven i que estaven esperant que jo em decidira. El dubte estava entre una EPA per Valencià o el col·le on vaig estar abans d’aquest darrer curs. Al final vaig agafar el col·le, amb la qual cosa, el dia 3 de setembre torne a incorporar-me al meu antic CAES, amb els meus antics companys (la majoria) i amb el meu antic alumnat (la majoria). Allà també vaig estar molt bé, els qui em llegiu de fa temps ho sabeu, que tampoc no va ser un final de curs fàcil, o siga que sé que hi seré feliç. Ara, serà impossible oblidar tot el que he viscut enguany i tot el que he conegut.

I després de tanta cosa, ja puc dir que torne a dormir i a menjar amb normalitat (amb tota la normalitat que té necessitar dormir 9-10 hores diàries i aconseguir-ho). Ara, a esperar que arribe setembre, que em sembla que no falta gaire!

Adéu - siau

Un sospir i un adéu.
Una llàgrima i mitja volta.
Mitja mort
de tota una vida.

Somriures precedits de records.
Enyors sense absències.
Ensopegades en terra llisa
per il·lusions ja marcides.

Queden en els ulls
les paraules mai no dites.
Queda en un espai
la felicitat més gran sentida.

Històries d'un pis

Aquesta és la història d'una noia que ja hauria de tenir les claus del seu nou pis. Però, com no, la promotora s'està tocant els o.. mentre ella espera, espera, espera, i dóna llargues als llocs on va comprar els pocs mobles que ja ha comprat, perquè, clar, se suposava que per aquesta data el pis ja hauria d'estar net i pintat, i gairebé preparat per a viure-hi. Pobra noia, que ingènua que és...

Li donaren data per escripturar. La setmana passada, hauria d'haver sigut. Però dos dies abans del gran moment telefonà el banc i esmicolà totes les il·lusions en dos minuts de conversa: la promotora encara no havia demanat a l'ajuntament la llicència de primera ocupació, paperet sense el qual no podia signar, ja que sense això l'edifici encara no és considerat edifici d'habitatges, sinó obra. I si hagués cap problema, seria més problema seu que mai!

En fi, que li toca continuar esperant. Aquest matí han anat a l'ajuntament a demanar la llicència, a veure com funcionen els funcionaris d'urbanisme d'Alacant... Només espera poder tenir-lo abans que acabe l'estiu per poder anar fent coses, abans que torne a començar el curs.

(En resum: estic més "cremà" que la moto d'un hippie).