22 de juny del 2007

Fi de curs

Ha acabat. El curs ha acabat. La setmana ha sigut complicada per a tots, i supose que per això no he sigut capaç d’escriure abans. Dilluns ja podíem olorar les vacances, dimarts començàrem a sentir-les amb tot el seu pes, i dimecres... millor no parlar de dimecres, l’últim dia. Bé, per què no? Ja he aprés la lliçó: el que no s’exterioritza, acaba cremant per dins.

Dilluns era l’última classe de valencià que tenia amb els meus xiquets, i els havia promés que els posaria una pel·lícula, però amb la condició que havia de ser en valencià. Acceptaren la proposta. Vaig portar Charlie i la fàbrica de xocolata, els va encisar, encara que només van veure en valencià els primers vint minuts (hem d’entendre que són xiquets castellanoparlants que només senten aquesta llengua a l’escola, i a més estan acostumats al català occidental, no a l’oriental, que era el de la pel·lí), tot un rècord per a ells! Després, dinar amb els companys, sessió de fotos per a la posteritat i sessió d’avaluació.

Dimarts fou terrible... Els ànims començaven a estar per terra, tant per part nostra com per part dels alumnes. Un incident amb un xiquet un moment abans d’anar-me’n de l’escola em va fer esclatar i no poder deixar de plorar en tot el matí i part de la vesprada. Com sempre, la meua tendència va ser a la fugida. A la vesprada, una llarga conversa em va fer, si no sentir-me millor, sí una miqueta més tranquil·la. Ja ho deia temps enrere la meua companya de llàgrimes: “les alegries compartides són dobles alegries i les penes compartides són mitges penes”.

Dimecres va ser l’últim dia de classe. Preparàrem una festa per als xiquets i les famílies que havia de concloure amb un dinar col·lectiu. Al matí vam estar jugant, fent competicions, carreres, tatuatges de henna... i tot per aconseguir globus d’aigua que després llançaríem a l’equip contrari en la guerra d’aigua que havíem preparat. Encara que, com ja sospitàvem, la guerra va acabar sent “tots contra tots: banya el major número de gent possible”. GENIAL. I després, el dinar. Fins al moment tot havia anat bé, un xicotet accident que de seguida es va solucionar, però res més, i tots nosaltres (els mestres) “aguantando el tirón, manteniendo el tipo”, com acordaríem que havia de ser. Fins que, en el moment de les postres, els xiquets vingueren a nosaltres amb unes bosses de regals i unes targetes signades per ells i pels seus pares que ens va fer no poder resistir-ho més. I per si amb això no teníem prou, van ser ells els qui començaren a plorar i a voler saber el perquè de no poder tornar amb ells el pròxim curs. Però clar, són massa petits per a entendre com funciona tot això... Estiguérem plorant junts, abraçats, una bona estona, de vegades intentant tranquil·litzar-los, altres moments en silenci perquè les paraules estaven de més... I així fins que se n’anaren a casa, a la nit.

Em sent mig buida, com si m’hagueren tallat un trocet d’ànima, el trocet de mi que he deixat en aquella escola. Allà he trobat una família, he forjat uns vincles amb determinades persones que espere que no es trenquen mai, he aprés més que en cap altre lloc i he crescut, si més no, com a persona. I, com sempre, no m’acostume a haver de dir “adéu”, a acceptar que el cicle aquest ha acabat i que el canvi s’ha de produir. No sé si hauré causat en els altres el mateix efecte que ells han causat en mi, però el que sí que puc assegurar és que m’han omplert, que m’han fet més feliç que mai i que passe el que passe mai no oblidaré aquest curs, aquesta gent ni aquest sentiment de plenitud que m’han ancorat al cor amb la seua estima.

12 de juny del 2007

Paranoia

En blanc. Així és com estic des de fa dies. Trobe a faltar escriure i, d’aquesta manera, trobar-me, però les paraules s’han amagat i no em deixen fullejar les pàgines dels meus dies.

Estic esperant el moment que esclate el que, inevitablement, ha d’esclatar. Intente preparar-me, de debò, però potser necessite tota una vida per a fer-ho. No vull preguntes, no vull haver de justificar res, no vull intents de desxifrar els meus silencis. Vull que passe i que no em fregue. Vull descobrir la manera d’expressar allò que bull tan endins sense haver de repetir allò que és evident i que tantes vegades s’ha sentit dels meus llavis.

I tot perquè, arribat juny i sense tenir res a estudiar, el cap comença a remugar el que hauria d’intentar soterrar al més aviat possible. Però, clar... no es pot soterrar una cosa que encara ha de llançar el seu últim alè.

2 de juny del 2007

Intent d'autocomprensió

Quan es toca fons, l’única sortida es troba cap amunt. La setmana passada el vaig acariciar amb les mans. Només un motiu i vaig començar a afonar-me, a caure, a defallir. No en recorde cap altra vegada, d’haver-me sentit igual.

Tinc una estranya manera d’actuar, i és que, quan estic així, malgrat saber que no és, potser, el que més em convé, tendisc a buscar la solitud. I també, pel que es veu, acabe ferint, sense adonar-me’n, aquells que m’estimen, cosa que no em perdone. No, no va ser una setmana fàcil.

I així vaig resistir fins que vaig començar a somatitzar el que anímicament sentia i em vaig dur un ensurt dels bons. Simplement, vaig explotar. Però almenys això em va fer “caure del burro” i admetre que necessitava parlar amb algú, que sola no podia amb tot.

Sort que la gent que ens estima ho fa per damunt de tot, fins i tot de paraules feridores dites fora de to. Sort que la gent que ens estima no ens nega mai una abraçada quan la necessitem. Sort que sempre hi ha algú que ens estima, a qui estimem i amb qui podem comptar per al que siga. Estimats amics, que diferent seria tot sense vosaltres!