i.

Normalment em queixe bastant dient que duc una vida una mica avorrida, molt monòtona, però la veritat és que sempre hi ha algun moment en el dia que ho canvia tot i ofereix eixe puntet d’originalitat. Normalment pense que no tinc anècdotes divertides a contar, però hui sí que en tinc! Ahir m’ho vaig passar d’allò més bé, ara us contaré el perquè.

No fa gaire vaig saber que Lluís Llach oferiria un concert a la Universitat d’Alacant dins de la gira de comiat que està fent pertot arreu. Ara, com no, jo me’n vaig assabentar quan ja s’havien esgotat totes les entrades... Ah, per cert, el concert va ser ahir, que se m’ha oblidat dir-ho abans. El cas és que volia anar a un concert del Llach des de feia temps perquè mai no hi havia anat a cap i em feia il·lusió, per què negar-ho? I més sabent que podia ser l’última oportunitat... Doncs bé, després de saber que una hora abans del concert traurien a la venda unes quantes entrades que la universitat havia reservat (unes 90), en eixir del col·legi me’n vaig anar cap allà per començar a fer cua, a veure si hi havia sort... La veritat és que jo ja havia aconseguit una invitació, però en volia una altra per a una amiga que també estava molt interessada a anar-hi. I estant a la cua, va ocórrer el miracle! Vaig veure passar per allà dos coneguts (treballadors de la universitat) i vaig baixar a saludar-los. Una, la dona d’un company, que em va dir que tenia una entrada de sobra, per si la volia, i li vaig dir que sí sense dubtar-ho, i mentre parlàvem de tot això va aparéixer l’altre, que, després d’oferir-me el mateix, em va dir que necessitava dues persones per vendre a l’entrada del concert els cd’s i els llibres que portava el Llach, i em va dir que si m’interessava. I com que una servidora no sap dir que no, allà que se’n va anar, i allà que va ficar també la seua amiga (una altra que tampoc sol dir que no...). El cas és que vam entrar sense entrades, vam estar venent els cd’s i els llibres abans i després del concert, enmig vam sentir les cançons, al final ens van donar una petita comissió de les vendes i com a comiat vam poder baixar a saludar el Llach en persona! I, és clar, després de tot això em va costar més de dues hores poder adormir-me!

Hui m’ha costat alçar-me, no ho negaré, però va pagar la pena, tornaria a fer-ho (i no em referisc a alçar-me, és clar, sinó a això del concert...). A més, hui és un dia que tinc marcat al calendari des de fa temps perquè hui fa dos anys que vaig entrar per primera vegada en una classe, que em vaig estrenar com a profe! I, què voleu que us diga... encara no he perdut la il·lusió d’aquell 22 de febrer de 2005 (ara, la por ha disminuït considerablement!).

L'illa (II)

El millor de ser en una illa mig deserta és que tens molt de temps per a pensar. I també per a viure... Però el que millor es fa en aquest raconet del món és sentir. Quan hi portes un temps t’adones que canvia d’alguna manera la forma de pensar, de veure les coses que t’envolten. T’adones que cada detall, cada gest, cada esdeveniment, es viu de manera molt més intensa, que es desperta la sensibilitat que fora d’ací podria passar desapercebuda, i arribes a tenir la certesa que encara queda molt per descobrir i per aprendre.

De moment, continuem habitant-la les mateixes persones. Ara, això és cada vegada més divertit! La por del començament ha donat pas a la seguretat que ens dóna el fet de saber que som junts i que som forts. Ja hem comprovat que encara que el vent bufe de llevant no pot arrencar-nos els peus de terra. Potser és perquè les nostres mans encara romanen ben aferrades...

No ho he confessat als meus companys de viatge, però algunes nits plore d’amagat quan pense que algun dia acabarà el camí que fins ara hem fet plegats i cadascú haurà de tornar amb la seua barca a buscar un nou port d’acollida. Tampoc no els he confessat que em fa por pensar que un dia despertarem i amb la llum del sol veurem de nou la platja que ens indicarà que el comiat està pròxim. Ni que els trobaré molt a faltar perquè des del primer dia vaig aprendre a estimar-los. Ni que ara mateix no m’imagine en cap altre lloc ni amb cap altra gent.

M’agradaria poder tancar els ulls i aturar el temps... Almenys fins que estiga preparada per a resistir els canvis. Però em sembla que, de moment, hauré de conformar-me a agafar el Beethoven a bracet i acaronar-lo fins que passe la boira d’aquestes nits perverses.