L'illa

Vaig encallar-hi sense saber ben bé on em trobava, malgrat haver triat jo mateixa la destinació del vaixell. Tot semblava desert, i només ara puc entendre que això no va ser més que la percepció d’una nouvinguda que encara no sabia mirar amb els ulls de veritat, amb els que realment compten. Vaig caminar amb el pas no gaire ferm sobre la sorra d’aquella illa mig deserta enmig de la immensitat de l’oceà i vaig comprovar que la terra no s’enfonsava al meu pas. Vaig respirar tranquil·la, però encara no gaire confiada. Vaig descobrir que algú més havia abandonat el seu vaixell en aquella mateixa illa i vaig dubtar: qui més voldria allunyar-se de la civilització voluntàriament? I per quin motiu? Recelosa, vaig continuar caminant...

El camí era llarg, però només començar-lo vaig trobar els ocupants de l’altra embarcació. No semblaven perillosos. Ens vam acostar, vam parlar i finalment vam decidir que fer el camí junts seria bo per a tots. Ningú al davant, ningú al darrere: caminaríem els uns al costat dels altres. I així va ser.

Encara no es veu el final del camí, però continuem caminant com el primer dia. Hem descobert que tenim moltes coses en comú i algunes que ens diferencien enormement, però aquestes són les que ens fan com som i les respectem. Els passos tenen cada vegada més força, supose que ens sentim bé sabent que tenim en tot moment una mà amiga al costat dret i una altra al costat esquerre, i això també és bo. Cada vegada m'agrada més aquest lloc, no sé als altres... No sé què passarà quan acabe el camí, si l’acabarem junts, si en acabar-lo acabarà també la relació que s’ha forjat entre nosaltres, però com a viatge haurà pagat la pena. Potser cap de nosaltres anava perdut del tot quan va anar a parar a aquesta illa. O potser sí, i ha sigut l’illa mateixa la que ens ha fet trobar-nos amb nosaltres mateixos. Potser aquesta era la veritable missió d’aquest viatge... I això, doncs, també és bo.

Homenatge al Mestre

Hui és un dia especial per a tots aquells que ens dediquem a l'educació dels altres. Hui, 27 de novembre, se celebra el Dia del Mestre, eixe personatge que d'alguna manera ens ha marcat i que ha posat el seu granet de sorra en el que som ara. I, per això, és just dedicar aquest homenatge que ve en forma de paraules de José Antonio Marina.

HOMENATGE AL MESTRE

"Dels records de la nostra infància emergix sempre la clara figura d’una mestra o d’un mestre, amb qui tenim pendent un deute de gratitud. Sol ocórrer que tardem molt a adonar-nos de la seua influència benefactora, i per a llavors aquelles persones que van servir de pont entre la família i la societat, que van suavitzar el desemparament dels primers dies d’escola i ens van portar de la mà pels laberints de l’abecedari i la cultura hauran desaparegut ja de les nostres vides. Un homenatge al mestre pot servir per a pagar este deute de gratitud. És per això un acte de justícia poètica.

Però també és un acte de justícia real, perquè ha de servir per a cridar l’atenció de la societat cap a una professió que, per eixa inversió de prestigis que desgraciadament patim, passa inadvertida o menyspreada. Altres admiracions més espectaculars ens fan ser mesquins en valorar les persones que ens van ensenyar les primeres lletres, que ens van obligar, amb una commovedora paciència, a dominar la nostra atenció, tan propensa a anar-se’n pels núvols, per a fixar-la en l’encerat o el quadern. Per al xiquet, ells són els màxims representants de la cultura, i, per a tots, els grans funcionaris de la Humanitat. Van saber fer-nos passar d’un món d’afectes privats a un món d’afectes socials, i ens van convertir en xicotets ciutadans, en ensenyar-nos les normes compartides.

El mestre necessita autoritat per a poder exercir bé la seua comesa, i eixa autoritat només pot rebre-la d’un generós i constant suport social. Un homenatge al mestre es convertix així en una eficaç col·laboració pedagògica. I també en una demostració d’intel·ligència ciutadana. La saviesa d’una societat, la seua estatura ètica, es demostra en els models de conferir prestigis o distincions. Quan eixos reconeixements es donen als qui no els mereixen, o deixen de donar-se a qui els mereixia, es produïx una corrupció social que ens afecta a tots. En homenatjar el mestre estem ennoblint l’espai de la nostra convivència.

Als adults ens envaïx moltes vegades el desànim davant del futur, un cert cansament de l’esdevenidor. Llavors hauríem de recordar la figura del mestre, que és el professional de l’esperança, l’incansable, humil i magnífic cuidador del futur. Amb la mateixa tenacitat amb què l’arbre florix a la primavera, ell tornarà a ensenyar que dos per dos són quatre. Ens convindria a tots tornar per un moment a eixe àmbit animós i cordial. Este homenatge pot servir també per a revifar la nostra esperança.

Per totes estes raons, de justícia, de saviesa, de propi interés, invitem xiquets i adults, pares i fills, a participar en un homenatge nacional i intergeneracional al mestre."

365 dies

Qui ho diria, però hui fa un any d’aquell primer post, un post que pretenia qui sap què, un any de l’obertura d’aquest blog sense saber ben bé quina havia de ser la seua funció. Hui la tinc una miqueta més clara. Com comentava no fa gaire amb algú, no sóc molt donada a parlar, però això no vol dir que no necessite exterioritzar el que sent, el que visc, i l’escriptura és la millor manera que he trobat per fer-ho. Al llarg d’aquests dotze mesos he compartit amb tots vosaltres infinitat de coses: dubtes, pors, somnis, experiències, alegries, records, secrets... Coses que poca gent del meu voltant coneix, però que per ací són més senzilles de contar. Puc considerar-lo com un racó d’escapada, un lloc on veure’m des d’una altra perspectiva i on poder llegir diferents opinions i maneres de veure les coses sobre un mateix tema gràcies als vostres comentaris.

D’altra banda, aquest espai m’ha permés conéixer (amb les seues limitacions, clar està) gent vertaderament interessant. M’ha oferit també l’oportunitat de conéixer una miqueta millor algunes persones que ja coneixia i de deixar que elles em conegueren a mi. Una mostra de com em trobe de bé per ací és que fins ara no he sentit la temptació de tancar, ni crec que la senta pel moment. Malgrat la fredor que pot haver-hi per internet, aquests raconets solen ser espais de bona companyia, de complicitats compartides i de vivències alienes de què aprendre. I espere que així siga per molt de temps!

Moltes gràcies a tots els que alguna vegada m’heu llegit, als que m’heu comentat i als que fins i tot us heu atrevit a escriure algun correu! Recordeu sempre que cada paraula és un tresor valuosíssim que no hem de deixar de regalar-nos siga pel mitjà que siga.

Construiré un pont...

Vull construir un pont. Però no pot ser un pont normal, no, que, d’aquests, ja n’hi ha uns quants arreu del món. El pont que jo vull es munta solet quan el necessite i amb una ordre es desfà. Aquest pont serveix per a creuar infinitat de coses, per a arribar a l’altra vora del riu sense dificultats, per a poder deixar enrere determinades coses abans de donar l’ordre que l’autodestrueix. És un pont que permet fugir en cas de necessitat amb la seguretat que no em seguirà ningú, un amagatall on desaparéixer per als altres i on amagar-me de mi mateixa els dies grisos, sense llum, sense flama... els dies buits.

El que encara no he determinat ha sigut el llistat de materials que necessitaré per a tal obra. Potser encara no s’han inventat. Potser necessitaré el consell d’algú amb més idea que jo en la construcció de ponts. Potser vosaltres teniu algun suggeriment...

Estimats Reis d’Orient, prengueu nota, que aquesta serà la meua comanda d’enguany.

3 anys sense Miquel Martí i Pol

Hui fa exactament tres anys que una antiga professora va entrar a classe i va anunciar als que allà hi érem que aqueix mateix dia havia faltat Miquel Martí i Pol. La veritat és que fins llavors mai no havia sentit a parlar d’aquest home, i va ser aleshores quan vaig descobrir que es tractava d’un dels poetes catalans més llegit en la actualitat. També vaig saber que hi havia un cantautor anomenat Lluís Llach que va posar música a molts dels seus poemes. Tampoc no havia sentit mai aquest nom... Va ser una jornada de grans descobriments, un dia que encara recorde com si hagués estat ahir. I també recorde un dels poemes que aquesta professora ens va repartir, un poema que no pense privar-me de compartir amb tots vosaltres també com a homenatge a Miquel Martí i Pol. Espere que el gaudiu.

AQUESTA REMOR QUE SE SENT

Aquesta remor que se sent no és de pluja.

Ja fa molt de temps que no plou.

S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula

pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és de vent.

Han prohibit el vent perquè no s'alci

la pols que hi ha pertot

i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.

Han prohibit les paraules perquè

no posin en perill

la fràgil immobilitat de l'aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.

Han estat prohibits perquè no engendrin

la necessitat de parlar

i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

Ludwig van Beethoven

Malgrat l’hora que és, estic massa emocionada com per a anar-me’n al llit. Acabe d’arribar del cine, de veure “Copying Beethoven”, i qui de veritat em coneix sap el que significa per a mi aquest personatge (porte el seu nom gravat en la part de darrere de la meua esclava). Als tretze anys vaig començar a llegir-ne biografies, textos (el testament de Heiligenstadt i la carta a l’Amada Immortal), a sentir la seua música i, potser, també a enamorar-me’n, per què no? Va ser en aquesta època quan em vaig prometre que alguna vegada viatjaria a Viena i visitaria la seua tomba (i no, no sóc necròfila!).

Ludwig van Beethoven, l’home que es va sobreviure a sí mateix per poder regalar al món el tresor de la seua música. Apassionat, sensible, romàntic, esquerp, humiliant, descarat, tendre, protector, fidel, orgullós, irònic, ofensiu... Algú que es creia el que era: un GENI. I així ho deia: “Príncep Lichnowsky, el que vós sou, ho sou per atzar i naixement, el que jo sóc, ho sóc per mi mateix. Prínceps hi ha i n’hi haurà milers; Beethoven, només n’hi ha un.”

La seua vida va ser difícil des del començament: durant la infantesa va haver de suportar un pare alcohòlic amb les mans massa llargues, una mare malalta que li donava l’amor que tot xiquet necessita però que va morir massa prompte. Més endavant es va saber dissortat en qüestions amoroses (potser perquè el seu tracte no era gaire fàcil...), i per si això fóra poc, a poc a poc va anar perdent el sentit més preuat per a un músic: l’oïda. Amb tot això, qualsevol altre hauria llançat la tovallola... ell va continuar component. Físicament no podia escoltar la seua música, però les notes continuaven al seu cap, mai no les va deixar de sentir. I així va compondre algunes de les millors obres de la història de la música, obres que fan tremolar fins i tot a la butaca d’un cine, que fan sentir calfreds a cada instant, que fan impossible controlar les llàgrimes, que fan sentir amb tanta intensitat que sembla impossible respirar sense arribar a fer-se mal.

Només coneixent la seua història es pot arribar a comprendre la seua obra, n’estic segura, i per això us demanaria que llegíreu alguna cosa sobre ell, si encara no ho heu fet.